Ruta per la Vall de Camprodon

Les esglésies de la Vall

Passejar per nuclis antics de muntanya sempre és agradable. Tant li fa que sigui estiu com hivern, la calor refrescant de la muntanya ajuda a passar el bon temps i el fred gèlid del Pirineu fa gaudir dels paisatges glaçats dels voltants.

Això acompanyat de l'arquitectura de les esglesioles que acostumen a presidir aquests nuclis, converteixen aquests indrets en espais únics i, molt sovint, ens fan pensar que han sortit d'un conte.

Si comencem per la població més septentrional de la vall, ens haurem de dirigir cap a Espinavell on hi ha l'església de la Mare de Déu de les Neus d'Espinavell. Aquesta obra arquitectònica data de finals del segle XVII i es caracteritza per tenir un campanar quadrat, semblant al romànic català que trobem a la Vall de Boí, tot i que està decorat amb unes obertures poc habituals.

Si continuem la carretera, la propera parada serà Llanars. Allà hi trobarem l'església de Sant Esteve de Llanars que fou construïda durant el segle XII. Té diversos elements destacables en la seva construcció: per una banda, la ferramenta de la portalada i tot el conjunt que conforma la porta principal, per l'altra, la construcció de dues capelles als laterals que li han canviat la forma de la planta convertint-la en creu llatina, tot i tenir una sola nau. Tot i així, l'element més destacable de l'església és, sens dubte, la pintura sobre fusta que hi ha a l'altar de l'església i que és l'únic que trobem a la comarca.

Continuant el camí, arribarem a Vilallonga de Ter. L'església de Sant Martí és la que ha rebut més modificacions de les tres que hem citat. Tot i que la seva construcció data del segle XII, les modificacions posteriors i que li han donat l'aspecte actual són del segle XVIII. Va passar a ser una església d'una sola nau, amb una coberta de volta ogival i un absis retallat i un grapat de capelles adossades als laterals.

Els petits nuclis urbans

Si ens ho mirem amb perspectiva, es podria considerar que gairebé tots els nuclis urbans de la Vall de Camprodon són petits. Ara bé, si ens apropem, veurem amb detall com no tots es poden posar dins del mateix sac i per això ens cal destriar-ne alguns per sobre de la resta. De fet, si comencem el nostre periple per les petiteses de la vall tot es veurà diferent...

Si ens situem un altre cop a la part més septentrional de la vall, ens tornem a trobar a Espinavell, allà on hi ha l'església de la Mare de Déu de les Neus que corona el conjunt de cases que no conformen ni un carrer. Es troben situades en una pendent aspre i de forma esglaonada.

Per veure els altres nuclis petits ens hem de traslladar cap al terme municipal de Vilallonga de Ter on hi trobem els nuclis de La Roca, Abella i Tregurà. Cadascun d'aquests nuclis té la seva peculiaritat. Per descobrir-les ens dirigirem a La Roca on hi ha construïdes un conjunt de cases adossades a un gran penyal on hi trobem les restes del què va ser el Castell de la Roca. Aquestes cases també estan construïdes de forma esglaonada a la part més solana del penyal.

El proper nucli on ens aturarem serà Abella. La construcció de les seves cases és del tot curiosa ja que es troben agrupades en 4 formacions de formes irregulars i separades entre sí. Des d'aquest punt s'és proper a la Vall de Ribes de Freser i a la Vall del Ripollès.

Per acabar la visita als petits nuclis, ens dirigirem a Tregurà. D'entrada hem de saber que Tregurà es divideix a la vegada en dos nuclis: Tregurà de Dalt i Tregurà de Baix. La seva ubicació, a més de 1400 metres d'alçada, ofereix una gran vista del territori a tot aquell que s'endinsa a passejar pel seu encantador entramat.

Camprodon i els seus entorns

Camprodon és un dels termes més grans de la vall. A més, engloba nuclis de població com Beget, Rocabruna, la Colònia Estevenell i altres nuclis disseminats.

El seu origen es deu a la construcció del Monestir de Sant Pere i al dret de mercat que li fou concedit al primer quart del segle XII.

Això fa que sigui un nucli plegat d'història i elements arquitectònics d'èpoques pretèrites, com són les zones d'estiueig de les personalitats benestants de Barcelona. Amb tot, no tenen res a envejar a la seva bellesa natural.

Els magnífics entorns de la població donen peu a fer un gran nombre de rutes des d'aquest punt, a més de donar a conèixer un bon grapat de les fonts que concentra aquesta població, tot destacant la Font de Sant Patllari on s'hi celebra un dinar de germanor acompanyat de música i aigua del Ter i que fa enjogassar al jovent.

El nucli de Beget es troba situat en un alou, prop del riu que porta el seu nom. Al seu terme hi trobem una església romànica on hi ha una verge de Beget d'uns 2 metres d'alçada.

El nucli de Rocabruna està dominat per les restes del castell de Rocabruna, situat a la zona sud del territori, tot i que el nucli es troba a la part alta del riu Beget, que en aquest punt també se l'anomena riu Rocabruna.

Els cims de la vall

Com a tota vall, la vall de Camprodon està envoltada de diversos cims. Entre ells, hi trobem el Puig de Pastuira, el Puig de Fontlletera, el Balandrau o serres com la Serra Cavallera i les muntanyes de l'Alta Garrotxa.

El Puig de Pastuira es troba situat entre el municipi de Setcases i el de Vilallonga de Ter i té una alçada de 2.354 metres.

El Puig de Fontlletera forma part de la serra del Catllar, frontereres entre les valls de Camprodon i de Ribes. El seu cim de 2.851 metres separa el Balandrau pel coll del Tres Pics.

El Balandrau és la muntanya per antonomàsia de la zona, degut als 2.585 metres d'alçada del seu cim i que, a la vegada, separa les valls de Camprodon i de Ribes.

La Serra Cavallera consta de diversos cims. El més alt és el Puig Estela, de 2.013 metres; el següent és la Pedra dels Tres Bisbats amb 1.899 metres; després hi ha el Puig del Pla de les Pasteres de 1.894 metres; i, finalment, el coll de Pal amb 1.779 metres.

Llegendes de la vall

Les llegendes són comunes a la vall de Camprodon. N'hi ha per pobles, esglésies i altres elements de la zona.

Una de les destacables és la llegenda de Setcases que explica l'origen del seu nom. Tot i que no se sap si és certa, la llegenda conta que la família d'un pare i els seus set fills van anar a la muntanya - lloc on no havien estat mai- a pasturar el seu ramat d'ovelles.

Quan ja portaven una estona de camí, va començar a nevar. Els set fills, com que no havien estat en cap muntanya no sabien què era la neu, van preguntar al seu pare –que era cec- què eren aquelles volves blanques que queien del cel.

La seva resposta no va ser gaire esperançadora, ja que el pare preveia que aquella neu continuaria caient i cobriria tota l'herba i llavors les ovelles no podrien menjar i es moririen. Aquest va fer que el pare prengués la decisió de tornar a baixar fins on trobessin saüc florit.

En el punt on el van trobar, els fills s'hi van sentir molt còmodes i cada un d'ells hi va construir la seva pròpia cabanya. Al voltant d'aquelles set cabanyes és on es van instal·lar les primeres cases del poble que coneixem amb el nom de Setcases.

Una altra llegenda conta com van anar a parar les restes de Sant Patllari al monestir de Sant Pere de Camprodon.

Sembla ser que uns frares van anar a un poble dels Alps a robar les restes del sant. Les van amagar en una bóta que van carregar a un burro i van retornar cap a Espanya. Quan van ser a l'alçada de Camprodon, el burro no volia avançar i després de molt d'estirar, el monjo el va deixar allà. El burro va anar deambulant per la població, tot passant per l'església del Carme i la de Santa Maria, fins que va arribar al monestir de Sant Pere, on es va quedar, juntament amb les restes del sant.