Barcelona 1939. La fosca nit del franquisme

El 26 de gener de 1939 uns 90.000 soldats de l'exèrcit franquista entraven a Barcelona i ocupaven la ciutat, exhausta i vençuda després de tres anys de guerra, amb l'ordre explícita de ‘batir y destruir al enemigo'.

Mentre les tropes nacionals prenien possessió dels seus objectius, el comandament franquista nomenava el general de brigada Eliseo Álvarez Arenas com a cap de la prefectura dels Serveis d'Ocupació (SdO). Va ser aquest un sistema de gestió excepcional - només aplicat a Barcelona- que subordinava els governs civil, militar i municipal a l'autoritat d'Álvarez Arenas.

Es posava en marxa una gegantina maquinària repressiva per castigar -en molts casos executar- la dissidència i atemorir una ciutat considerada roja y separatista. La follia repressiva del feixisme va convertir esglésies, convents, pavellons de beneficència, fàbriques o garatges en espais de tortura i presó.

femTurisme.cat i ExploradorsUrbans us conviden a descobrir alguns dels espais que conserven el record d'aquella ignomínia com a homenatge a tots els lluitadors per les llibertats.

Palau Robert. Passeig de Gràcia, 107. (Prefectura dels Serveis d'Ocupació).

Aquest immoble a la confluència del Passeig de Gràcia i l'Avinguda Diagonal és un edifici neoclàssic, construït el 1903, que va ser la residència privada de Robert Robert i Surís, un important home de negocis i polític destacat de l'època.

Amb l'ocupació de Barcelona, l'edifici va ser requisat pels franquistes per allotjar els Serveis d'Ocupació. Des d'aquesta prefectura s'organitzarà la política repressiva i de control sobre la ciutat, l'expedició dels salconduits necessaris per als moviments de la població i la gestió del dia a dia. L'any 1940, el Palau va tornar a mans dels seus propietaris.

Avui, el Palau Robert acull el Centre d'Informació de Catalunya i també s'hi fan exposicions temporals. Val la pena visitar-lo i són molt recomanables els seus jardins, un petit oasi enmig del brogit d'una de les àrees més transitades de la ciutat.

Les Llars Mundet. Passeig de la Vall d'Hebron, 185. (Camp de concentració d'Horta)

Avui és una delícia passejar pel recinte de les Llars Mundet i gaudir del seu patrimoni paisatgístic i patrimonial, com per exemple el Palau de les Heures (residència del president Companys durant la Guerra Civil). Però enmig d'aquest ambient bucòlic també cal recordar que un dels edificis de les Llars Mundet, el Pavelló de Llevant que avui acull la Facultat de Pedagogia de la Universitat de Barcelona, també va ser a partir del febrer de 1939 el Camp de Concentració d'Horta.

La construcció del pavelló de Llevant es remunta a uns anys enrere. El 1928 la junta de la casa de la Caritat (entitat barcelonina d'assistència social creada a finals del segle XVIII) decideix ampliar les seves instal·lacions i construir les noves al barri d'Horta. L'any 1936, amb el pavelló de Llevant i el soterrani del pavelló de Ponent acabat, les obres es paralitzen per l'inici de la guerra.

Avui resulta impossible imaginar-ho però llavors aquesta zona estava envoltada de filferro i llocs de vigilància i els soterranis condicionats per a les tortures més cruels.

A Barcelona hi va haver dos camps de concentració més ja desapareguts: el Palau de les Missions a Montjuïc i el Cànem a Poblenou, una antiga fàbrica dels germans Godó.

Esglésies i convents com a centres de detenció

La magnitud de la repressió franquista va fer que el Servei d'Informació Político Militar (SIPM) de la dictadura habilités un seguit de centres de reclusió propis que funcionaven independentment del sistema penitenciari, que en aquells moments només incloïa la presó Model.

Entre aquests centres propis en destaquen el convent de Sant Elies (als baixos del convent de les Clarisses de Jerusalem on avui només queda la petita capella de Santa Agnès) o l'antiga txeca a l'església del carrer Vallmajor, 29. Alguns testimonis que van passar per aquí descriuen Vallmajor com 'el crim amb fitxers' o 'l'odi amb funcionaris'. Ens podem fer una idea de com seria l'eficàcia dels botxins en aquesta txeca que fins i tot el nazi Heinrich Himmler, cap de les SS, la va visitar el 1940 fascinat pel que s'havia parlat d'ella.

Vallmajor i Sant Elies són dos exemples, però hi va haver molts altres centres de detenció, començant per la Model, però que també incloïa garatges als carrers Mallorca o Balmes, la Tamarita (al final del carrer Balmes), el convent de Sant Joan (a Gràcia), la seu central del SIPM (al carrer Balmes), edificis a la carretera de Sants, a Rosselló, el passeig de la Bonanova, al carrer Copèrnic...

Església de Sant Pere Nolasc. Plaça Castella, 6. (Hospital Militar)

Aquesta església de la plaça Castella és la capella interior d'un antic convent de l'orde de Sant Vicenç de Paül erigit al segle XVIII en aquesta mateixa zona. Avui la parròquia està dedicada als cultes de Sant Sever i Sant Carles Borromeu però amb l'ocupació de Barcelona després de la guerra, l'edifici va desenvolupar funcions d'Hospital Militar. De fet, va ser un dels cinc grans hospitals militars que va funcionar durant la dictadura franquista (altres tres estaven situats al País Basc i un altre a Madrid) per recloure-hi presoners de guerra, principalment procedents dels batallons de treballadors.

L'hospital va funcionar fins 1942, data en què es va posar en funcionament l'hospital de l'avinguda de Vallcarca.

Cementiri de Sant Andreu, el ‘Panteón del soldado'.

Hem parlat abans dels batallons de treballadors, l'objectiu dels quals era fer tasques de reconstrucció d'infraestructures malmeses després de la guerra civil. Es té constància de l'existència a Barcelona de quatre batallons de treballadors formats en conjunt per uns 320 presoners. Aquestes unitats es van encarregar de realitzar diferents feines entre les quals una que exemplifica la fèrria voluntat de càstig del franquisme contra tots aquells considerats desafectes al règim.

L'any 1940, un dels batallons de treballadors va haver de construir al Cementiri de Sant Andreu un panteó funerari que encara existeix i que en el seu moment va servir per enterrar soldats franquistes sense prou recursos per ser enterrats. Aquest panteó és un petit jardí pentagonal al qual s'accedeix després de franquejar l'estàtua d'un soldat armat amb un rifle. Al fons, l'altar amb la creu i en una planta inferior, els nínxols amb els policies i soldats enterrats. Avui, eliminada per complet la simbologia feixista que va exhibir al seu dia, el monument funerari desprèn una estètica kitsch que val la pena visitar.

Al seu dia, segons la premsa de l'època, la col·locació de la primera pedra va reunir el cònsol d'Itàlia, una centúria de Falange, joves de les joventuts hitlerianes, un jerarca del partit nazi a Espanya i Carlos Trias, en representació de la Prefectura Provincial del Movimiento.

La Casa Bloc del passeig Torras i Bages

Sense moure'ns de Sant Andreu, també és recomanable la visita a la Casa Bloc, un exemple de com les noves autoritats franquistes van voler esborrar qualsevol rastre de les polítiques modernes i avançades que en alguns àmbits la República havia impulsat.

L'edifici són 5 blocs d'habitatges que va promoure la Generalitat republicana l'any 1933 per dignificar les condicions de vida dels treballadors oferint-los habitatges amb unes condicions notables d'higiene i salubritat. La construcció de la Casa Bloc, conduïda pels arquitectes Josep Lluís Sert, Josep Torres Clavé i Joan Baptista Subirana, va  quedar interrompuda a causa de l'inici de la Guerra Civil tot i que tres dels cinc blocs del complex ja estaven acabats.

Els promotors van dissenyar uns habitatges dúplex que podien arribar a tenir fins a 4 habitacions, totes exteriors per garantir la ventilació, amb espais comunitaris per construir-hi biblioteca, escola i cooperativa de consum, i, fins i tot, ascensors. La guerra va esberlar aquell experiment perquè la Diputació franquista de Barcelona, que va assumir la titularitat de l'edifici, va decidir destinar aquelles cases a militars, vídues, orfes i familiars de la policia nacional.

Avui un d'aquests pisos, que forma part dels espais expositius del Museu del Disseny, es pot visitar. Cal fer reserva prèvia al mateix Museu del Disseny.

El Camp de la Bota i el Fossar de la Pedrera

El recorregut per aquests espais transcorre també per la porció de terreny que ocupa la franja marítima entre l'actual recinte del Fòrum de les Cultures i la desembocadura del riu Besòs, on hi havia el Camp de la Bota. A més de sinònim de suburbi de barraquisme durant les dècades dels 50 i 60, aquest sorral evoca també la brutal i sanguinolenta repressió franquista una vegada finalitzada la Guerra Civil (l'escultura 'Fraternitat', de Miquel Navarro, en dóna testimoni).

Des de l'any 1939 i fins l'any 1952 el Camp de la Bota va ser un escenari on s'hi van fer execucions, unes 1.700 segons les fonts històriques més acreditades. El piquet d'execució procedia a disparar els presos contra un mur o parapet d'uns tres metres d'alçada per 40 de llargada que avançava en diagonal respecte a la platja. Normalment, els condemnats eren afusellats de matinada o a trenc d'alba i la majoria de cadàvers eren conduïts al fossar de la Pedrera, a Montjuïc.

Allà culminem el recorregut amb una visita a la tomba del president de la Generalitat Lluís Companys, afusellat al Castell de Montjuïc el 15 d'octubre de 1940. Les seves restes, així com les d'uns 4.000 represaliats pel feixisme que també reposen al fossar, testimonien la brutalitat del franquisme.