Arbres monumentals de Catalunya

Els arbres monumentals de Catalunya són aquells que es conserven i protegeixen per la seva particularitat i espècie arbòria, gràcies a un decret aprovat el 1987.

Des de llavors s'han declarat més de dos-cents setanta arbres que es troben repartits pel territori però els primers a acollir-se a aquesta protecció van ser el Pi de les tres branques (Berguedà) i el roure de Can Codorniu (Alt Penedès).

Cada un dels arbres catalogats són diversos i diferents, en molts aspectes, i presenten la seva pròpia història com a monuments que són considerats i formen part de les tradicions populars. Per això, el fet de conservar-los va més enllà de protegir-los físicament sinó que contribueix a mantenir viva, també, unes històries, unes paraules, uns moments...

Alguns es troben propers a un camí, d'altres al mig del prat o inclús formen part d'alguna plaça. Destaca, però, el nombre d'arbres situats en zones rurals.

Els arbres declarats monumentals es troben senyalitzats amb un rètol informatiu i poden ser de propietat pública o privada.

A continuació us hem recollit una mostra d'alguns dels arbres més característics i emblemàtics  de casa nostra -per la majestuositat o bellesa, pel que simbolitzen, per la seva ubicació...– i que formen part del patrimoni natural i cultural de Catalunya.

La distribució pel territori

Actualment s'han declarat més de dos-cents arbres en el conjunt de Catalunya.

Els boscos amb espècies de pi blanc són les més predominants, quant a hectàrees, al nostre territori. No obstant això, quan es tracta de l'arbre existent amb major nombre d'exemplars, aquest és l'alzina. Ambdues espècies són majoritàries a cotes baixes. Pel contrari, a cotes altes acostumem a ser majoritaris els boscos de pi roig.

Tot i aquest predomini de determinades espècies, n'existeixen moltes d'altres. Doncs, entre els dos-cents arbres catalogats com a monuments hi ha més de 50 espècies diferents, on hi predominen, evidentment, els pins blancs, les alzines, els roures, els plataners, el pi pinyer, entre altres.

Aquests arbres catalogats com a monuments són rellevants, especialment, a la comarca d'Osona mentre que, per exemple, el Gironès, Baix Penedès, el Segrià o La Segarra són les comarques que compten amb menys arbres declarats monuments, presumiblement perquè la densitat de boscos és baixa i hi predominen els conreus.

Per la mateixa raó, a Osona, concretament a Espinelves, es troba la finca amb una major concentració d'arbres monumentals de Catalunya. Aquesta és la finca de Masjoan, una arbreda formada per un gran nombre de plantacions d'arbres, les quals, moltes d'elles, superen els 40 metres d'alçada. En destaca a la finca de Masjoan, especialment, el Castanyer d'Índia i l'Auró.

La comarca que segueix a Osona quant a nombre d'arbres catalogats és La Selva. Aquesta comarca és una de les que compta amb una major extensió de boscos de Catalunya.

També cal destacar com a comarques amb un nombre significatiu d'arbres monumentals el Pallars Sobirà, l'Alt Empordà, el Vallès Oriental i la Terra Alta.

El pi de les tres branques, el símbol català

El Pi de les tres branques, ubicat al pla de Campllong (Berguedà), és un dels arbres declarats monumentals més conegut arreu de Catalunya.

A més de la seva importància com a símbol és un cas excepcional de conservació d'arbre mort, ja que aquest ho està des de l'any 1914 però encara continua dret.

Quan era viu es tractava d'un pi roig que superava els 28 metres d'alçada.

El Pi de les Tres Branques simbolitza la unitat dels països catalans, ja que les seves tres branques, nascudes de la mateixa soca, representen Catalunya, País Valencià i les Illes Balears.

Aquesta simbologia li fou donada arrel d'un poema de Jacint Verdaguer, dedicat a aquest arbre i on n'és el protagonista juntament amb el rei Jaume I, el qual somia sota el pi que era convertit en rei de Catalunya, València i Mallorca.

Des del 1904 se celebra, el tercer diumenge de juliol, a l'entorn de l'arbre, un aplec nacionalista.

El pi es va fer molt popular a finals del segle XIX gràcies a Verdaguer, però l'excés de visites, l'edat i la construcció d'una estructura protectora van provocar que s'assequés entre 1913 i 1915. L'any 2014, uns vàndals van tallar una de les tres branques principals, deixant-ne només dues. Malgrat això, continua sent un símbol de la unitat dels Països Catalans i està declarat arbre monumental. Per preservar-lo, es va plantar un "Pi Jove" a un centenar de metres, un pi roig format per tres branques amb una alçada significativa i catalogat com a arbre monumental que sembla ser el substitut del Pi de les tres branques.

Altres arbres amb personalitat

A banda del conegut Pi de les tres branques del Berguedà a Catalunya existeixen altres arbres que s'han respectat de manera especial i que gaudeixen de determinat reconeixement.

Al Penedès hi trobem el roure de Can Codorniu, concretament a la plaça ampla de Sant Sadurní d'Anoia. Malgrat haver estat tombat l'any 2009 aquest segueix viu i juntament amb el Pi de les Tres Branques foren els primers arbres declarats monuments de Catalunya.

Aquest roure té una llarga història i vivències i ha marcat empremta al municipi. Aquest apareix esmentat en molts dels documents oficials vinculats amb la família de Can Codorniu.

La figura d'aquest arbre s'utilitzà en vàries ocasions en el sí de la família i a les ampolles de vi i cava i és considerat un testimoni de l'activitat vitivinícola d'aquestes vinyes.

A un municipi veí, a Subirats, es troba l'alzina de Can Ros, la qual es deia que era la núvia del roure de Can Codorniu. Tot i trobar-se a una distància de 4 quilòmetres, i a una diferència de 250 metres d'altitud, es podien veure l'un a l'altre.

Un altre arbre amb personalitat reconeguda és l'alzina del Mas de Borbó, a L'Aleixar (Baix Camp), és la més grossa i, presumiblement, una de les més antigues de Catalunya.

Aquesta es troba a cent metres, aproximadament, del Mas de Borbó -d'aquí li ve el nom- i és molt popular al municipi. Sota l'ombra de les seves branques era típic berenar-hi cada Dijous Gras.

Impressiona la seva edat i també la seva grandària. Aquesta és tan desmesurada que es diu que sota la seva copa s'hi van aixoplugar més de 900 ovelles i que el seu tronc, per abraçar-lo, necessita sis persones amb els braços oberts i estirats.

L'arbre més vell i l'arbre més ample

Lo Parot o el pare dels olivers és un arbre que destaca, també, per la seva edat. És una olivera mil·lenària que es troba a uns 600 metres de la sortida del municipi d'Horta de Sant Joan.

Els experts afirmen que és l'arbre més vell de Catalunya i, també, és possible que ho sigui de la península ibèrica.

És un tipus d'olivera molt semblant a la Empeltre, la qual és una varietat cultivada tradicionalment a la comarca de la Terra Alta. Encara que es distingeixen amb el Parot per tenir aquest unes fulles i uns fruits més allargats.

La soca original de l'olivera, la qual és morta, ha estat l'aixopluc de molts animals i pagesos.

Si lo Parot és l'arbre més vell de Catalunya, el castanyer de Can Cuc o castanyer Gros de la Casa del Bosc és el més ample, fa gairebé dotze metres de diàmetre. Així és, també, l'exemplar de l'espècie Castanea Sativa amb un perímetre més gran de la península ibèrica.

Aquest es troba a l'indret de la Baga d'en Cuc, al sot que en forma l'afluent de la riera de Vallfornès, al municipi de Cànoves (Vallès Occidental) i dins dels límits del Parc Natural del Montseny. La seva situació, de difícil accés, ha fet que sigui visitat per pocs, encara que la seva fama li ha portat més visitants en els darrers temps.

El seu interior està buit a causa d'un foc que cremà durant tres dies i tres nits a partir d'un forat existent a l'escorça. Aquest accident deixà la soca buida, la qual va ser habitada per un carboner que hi va tenir instal·lat un jaç, una taula i seients i, inclús, una llar de foc durant un any i mig.

Arbres museïtzats

En aquest petit recorregut per alguns arbres catalans considerats monuments n'hi ha que encara es conserven en bon estat però d'altres han patit les inclemències del temps o han sofert atacs que els han malmès o, inclús, no els han pogut superar. Per això, avui dia podem visitar arbres declarats monumentals que estan morts però que segueixen drets i altres que s'han museïtzat.

Aquest és el cas del Roure de Ca n'Oriol, un arbre situat al bell mig del parc homònim de Rubí que és molt transitat.

El roure ha estat testimoni de més de 300 anys de vida de la ciutat.

El Roure de Ca n'Oriol va ser catalogat com a arbre monumental l'any 1995 i és, actualment, l'únic roure martinenc protegit com a monument al Vallès Occidental.

L'any 2008, després que el roure fos atacat pel banyarriquer (un tipus d'escarbat), se'n determinà que es trobava en la fase final. Després de mort, el tronc s'ha conservat i tractat per convertir-lo en un monument de fusta que es troba al mateix parc.