Neoclassicisme i cases d'indians: l'Amèrica feta pedra

El neoclassicisme s'estén per Europa a finals del segle XVIII i durant bona part del XIX amb una idea clara: recuperar els models de l'antiguitat clàssica. La simetria, la proporció i les línies pures de la Grècia i la Roma clàssiques tornen a guanyar protagonisme, en part gràcies a les excavacions de Pompeia i Herculà, que desperten de nou l'interès per aquest món antic.

A Catalunya, però, aquest retorn a l'ordre coincideix amb un fenomen molt particular. Al llarg del segle XIX, milers de catalans van emigrar a les colònies espanyoles d'ultramar (sobretot Cuba, Puerto Rico i Filipines) buscant fortuna. Alguns van aconseguir-ho i, quan van tornar, van voler deixar constància del seu èxit construint-se una casa a l'altura de les seves noves possibilitats.

És així com apareix una de les tipologies arquitectòniques més singulars del litoral català: la casa d'indians.

Quan tornen l'ordre i la mesura

El neoclassicisme neix, en bona part, com una reacció contra l'excés decoratiu del barroc i el rococó. Les façanes adopten formes simètriques i regulars, amb finestres alineades i de dimensions semblants. També tornen elements de l'arquitectura clàssica, com les columnes, les pilastres i els frontons, però utilitzats amb més moderació. 

La decoració deixa de ser l'element principal i guanyen pes la proporció, l'equilibri i l'ordre. 

Aquest estil encaixa amb els ideals de la Il·lustració, que situaven la raó, l'ordre i el progrés al centre. I també resulta adequat per a un perfil molt concret: el d'algú que ha fet fortuna a l'altra banda de l'Atlàntic i vol construir una casa que transmeti solidesa, respectabilitat i èxit, sense necessitat de recórrer a una decoració excessiva.

Les cases d'indians: el neoclassicisme es tenyeix de tròpic

Quan aquests emigrants, coneguts com a indians o americans, tornaven al seu poble d'origen, sovint una de les primeres coses que feien era construir-se una casa nova. És aquí on aquesta arquitectura adquireix un caràcter propi. La base continua sent neoclàssica, però incorpora elements que recorden el paisatge i l'entorn que havien deixat enrere a l'altra banda de l'Atlàntic.

Les cases d'indians solen tenir una estructura força fàcil de reconèixer:

• Soterrani, planta baixa, un o dos pisos i golfes.
• Una façana principal simètrica i decorada, amb finestres regulars.
• A la part posterior, grans galeries amb pilars i arcs obertes al pati.
• En aquestes galeries, pintures murals amb paisatges del Carib, com platges, jardins i plantes exòtiques.
• Una torre, quadrada o rodona, des d'on es podia veure el mar, la via de comunicació amb Amèrica.
• Sobre la porta principal, una llinda de pedra amb la data de construcció i les inicials del propietari.

Els jardins també incorporen aquesta influència. Palmeres, magnòlies i buguenvíl·lees envolten les cases, mentre que una gran reixa de ferro forjat marca l'entrada a la finca.

Begur, un poble escrit en clau indiana

Pocs llocs permeten veure aquest patrimoni tan clarament com Begur, on encara es conserven diverses cases d'indians ben documentades.

• La Casa Bonaventura Caner Bataller (1866) va ser construïda per un begurenc que va emigrar a Cuba el 1845 i hi va fer fortuna amb el negoci del suro. L'edifici presenta una composició clàssica, amb pilastres, balustrades i decoracions inspirades en motius vegetals.
• La Casa Cama Martí (1870) té dues plantes i dues façanes, i encara conserva restes dels frescos originals al pati.
• La Casa Pere Pont Puig (1889) presenta motllures senzilles a la planta baixa i pilastres estriades al primer pis. La va construir un indià que havia fet negocis a Ponce, a Puerto Rico.

Moltes d'aquestes cases recorden les mansions de l'Havana colonial, especialment perquè diversos dels seus propietaris havien viscut precisament allà.

Una ruta que continua per tota la costa

El patrimoni indià no es limita a Begur. Cadaqués i Torredembarra, entre d'altres, també conserven exemples d'aquest llegat. Tots dos municipis, com Begur, celebren actualment les seves fires d'indians, unes festes populars que recuperen l'ambient de l'època amb vestits d'època, música i mercats artesans.

Durant aquests dies, les cases i els carrers passen a formar part d'una experiència que permet apropar-se a aquesta història d'una manera diferent.

I encara hi ha molts altres municipis vinculats a aquest patrimoni. Sitges, Vilanova i la Geltrú, Lloret de Mar, Palafrugell i Arenys de Mar també formen part d'aquest recorregut de pobles amb ADN indià. Junts dibuixen una mena de ruta invisible que recorre bona part del litoral català.

Una arquitectura d'anada i tornada

Les cases d'indians són, sobretot, un testimoni construït de la història de les persones que les van aixecar. Són la manera com alguns catalans van convertir en pedra i calç l'experiència d'haver marxat a Amèrica i haver tornat després al seu lloc d'origen.

En elles, el neoclassicisme manté els seus elements principals: simetria, proporció i columnes, però incorpora també un accent llunyà, relacionat amb el món que els seus propietaris havien conegut a l'altra banda de l'Atlàntic.

Avui, passejar pels carrers de Begur, Cadaqués o Torredembarra i parar atenció a les torres, les llindes o els jardins amb palmeres és també una manera de descobrir aquesta història. No cal obrir cap llibre: de vegades, només cal aixecar la mirada.