Arquitectura Rococó a Catalunya: lleugeresa, llum i festa

Després de la intensitat i el dramatisme del Barroc, l'arquitectura fa una nova volta: es torna més lleugera, íntima i festiva. El Rococó arriba a Europa durant el segle XVIII com una reacció a la grandiositat barroca, i proposa una altra manera d'entendre la bellesa: no per impactar, sinó per agradar.

A Catalunya, aquesta transformació coincideix amb un moment complex: després de la Guerra de Successió, el país viu sota una nova administració borbònica que frena els grans projectes arquitectònics. Tanmateix, en aquest context, el rococó català troba el seu espai allà on pot: no en grans façanes ni palaus sencers, sinó en els interiors, en la decoració i en petits detalls que transformen l'experiència d'un espai sense necessitat de refer-lo del tot.

Què és exactament el Rococó?

El Rococó neix a França a principis del set-cents, alhora com una evolució i com una rèplica del Barroc. Manté el gust per l'ornamentació, però l'allibera del pes i la solemnitat: les línies rectes i les grans columnes deixen pas a corbes suaus, asimetries i motius inspirats en la natura, com petxines, fulles d'acant i flors (el terme "rococó" ve precisament de rocaille, la decoració amb pedretes i petxines).

Els colors també canvien: s'abandonen els contrastos foscos del Barroc a favor de tons pastel, blancs i daurats, que aporten lluminositat i frescor als espais. És un estil pensat per a l'interior domèstic i cortesà: salons, saletes de música, cambrils... espais petits, refinats, pensats per a la conversa, el joc i la festa, no per al gran discurs religiós o polític.

Un rococó discret, mig amagat dins del Barroc

A diferència de França, Àustria o Alemanya, on el Rococó va generar palaus sencers pensats des de zero en aquest estil, a Catalunya no hi va haver gaires edificis "purament" rococó. El que trobem és, sobretot, una capa decorativa que s'afegeix a construccions barroques ja existents, o que conviu amb els primers aires del Neoclassicisme.

És un rococó que s'acontenta amb menys però que, quan apareix, ho fa amb una gràcia particular: en un sostre de guix, en un retaule, en un saló noble. Per trobar-lo cal mirar amb atenció, sovint més enllà de la façana.

El Palau de la Virreina: quan un virrei vol lluir fortuna

Si hi ha un edifici a Catalunya que es pugui anomenar rococó sense embuts, és el Palau de la Virreina, a la Rambla de Barcelona. El va fer construir Manuel d'Amat i de Junyent, antic virrei del Perú, entre el 1772 i el 1778, quan va tornar a Barcelona amb una gran fortuna i les ganes de fer-ho saber a tothom.

La façana barreja motius clàssics francesos (pilastres jòniques, garlandes) amb un barroquisme català més contingut, però és a la barana de forja, amb els seus elements Lluís XV, i a la balustrada coronada per dotze grans gerros on l'estil rococó es fa evident: lleuger, decoratiu, pensat per impressionar sense caure en la solemnitat religiosa del Barroc anterior. El resultat és tan singular que l'edifici s'ha descrit sovint com "a mig camí entre el barroc i el rococó", i és, encara avui, un dels palaus civils més elegants de la ciutat. Actualment hi ha La Virreina Centre de la Imatge, així que es pot visitar per dins i no només admirar-lo des del carrer.

Palau de la Virreina, façana a les Rambles. Foto: Didier Descouens / Wikimedia Commons (CC BY-SA 4.0)

Quan el Rococó entra a l'església

Tot i ser un estil associat sobretot als espais civils i festius, el Rococó també va deixar petjada en l'àmbit religiós, normalment barrejat amb el llenguatge del Barroc tardà. Un dels casos més espectaculars és el retaule major del Santuari del Miracle, al Solsonès.

Es tracta d'un retaule tan descomunal que l'església, inacabada, es va quedar petita per a ell. Els escultors van abandonar la clàssica columna salomònica en favor d'una columna "bulbàcia", com si brotés d'una poncella, i van incorporar ornaments d'inspiració francesa propis del repertori rococó. El resultat és un conjunt que combina el teatre visual del Barroc amb la delicadesa decorativa del nou estil. Val la pena visitar-lo al capvespre, quan la llum entra horitzontal per l'òcul de l'església i encén el pa d'or del retaule amb un efecte gairebé màgic.

Retaule barroc del Santuari del Miracle (Solsonès), amb ornaments d'inspiració rococó. Foto: Celsona / Wikimedia Commons (CC BY 3.0)

Un estil de transició, breu però lluminós

El Rococó a Catalunya no va durar gaire: cap a finals de segle, l'arribada del Neoclassicisme, molt més sobri i racional, el va anar desplaçant, sovint criticant-lo obertament per "frívol". Però en aquest breu període, el país va aconseguir alguna cosa singular: suavitzar el Barroc sense perdre'n l'ànima, aportant-hi una mica de joc, de llum i de festa.

Potser per això el Rococó és un estil que convida a mirar de prop: no hi ha grans façanes que el proclamin, sinó racons (un sostre, un retaule, un saló) que esperen que algú s'hi aturi. I ara que entrem a l'estiu, potser és el moment perfecte per fer-ho: buscar aquesta arquitectura més lleugera i festiva, que ens recorda que, de vegades, la bellesa més gran es troba en els detalls més petits.