Bellcaire d'Urgell

Bellcaire d'Urgell és un municipi de la comarca de la Noguera. Està format pel nucli de població de Bellcaire d'Urgell i pel del Pedrís. Bellcaire d'Urgell està regat per dos canals: el Canal d'Urgell i el Canal de Sió, que amb la seva construcció van fer augmentar el nombre de població i van acabar amb la crisi que rondava la zona. Al carrer Major de Bellcaire d'Urgell també s'hi va instal·lar una font pública l'any 1885.

L'origen del topònim de Bellcaire d'Urgell no està massa clar, però es creu que prové de l'àrab i que voldria dir alguna cosa relacionada amb un indret bellament escollit. Tradicionalment, la població de Bellcaire d'Urgell s'ha dedicat al conreu de la vinya i el cereal, és per això que hi trobem una plaça que rebia el nom de la plaça del Sitjar, lloc on s'acostumaven a guardar aquests aliments. Avui en dia, aquesta plaça rep el nom de la plaça del Mercat. Després de la Guerra Civil, els ciutadans de Bellcaire d'Urgell es van organitzar i van crear una cooperativa agrícola, més endavant una cooperativa tèxtil i poc després un centre d'estudis que s'ha acabat convertint en l'Institut Ermengol IV de Bellcaire d'Urgell.

De l'arquitectura civil de Bellcaire d'Urgell hem de destacar la façana de l'ajuntament i la seva plaça, la creu del terme i el monument del novè centenari de la fundació de Bellcaire d'Urgell. Pel que fa a l'arquitectura eclesiàstica, cal destacar l'església de Santa Maria i la de Sant Pere del Pedrís i el campanar que sobresurt a la població.

A Bellcaire d'Urgell també hi trobem una col·lecció d'eines del camp i el molí d'oli on s'elabora oli des de 1929. Aquest últim es pot visitar per descobrir com es fa i degustar el producte que s'ha obtingut en l'elaboració.

Història

Prehistòria, edat antiga i alta edat mitjana

Les restes arqueològiques descobertes a la serra d'Almenara i al Pedrís mostren que Bellcaire d'Urgell ja estava habitat durant el Neolític i fins al final de l'edat del bronze.

De l'època romana es conserven alguns molins de mà, tot i que també podrien ser visigòtics. Entre els anys 716 i 719 va començar el domini musulmà, que es va allargar fins a finals del segle XI. D'aquest període encara queden noms de llocs i restes de sistemes de reg i molins, que demostren que hi havia una població estable.

Reconquesta, baixa edat mitjana i repoblaments

L'any 1090, les tropes cristianes dirigides pel comte Ermengol IV probablement van recuperar Bellcaire d'Urgell. Un any després, es va encarregar la restauració del poble i la construcció d'una església. Tot i això, els atacs musulmans van dificultar que la població s'hi establís.

Durant el segle XII es van fer diversos intents de repoblació. El 1139, Ermengol VI va ordenar construir una fortalesa per protegir els habitants. Més endavant, Ermengol VII va portar nous pobladors i es van oferir avantatges per animar les famílies a viure-hi.

L'any 1183, Bellcaire va passar a dependre del monestir de Bellpuig. A finals del segle XIII, les guerres del comtat d'Urgell van provocar una gran disminució de la població. Posteriorment, el territori va passar a mans del monestir de Poblet, que va facilitar l'arribada de noves famílies i va aconseguir estabilitzar el nombre d'habitants.

Edat moderna

A principis del segle XV, després de la mort de Martí l'Humà, Ferran de Trastàmara va aconseguir el poder. L'any 1415, els habitants de Bellcaire van jurar fidelitat a Joan Martínez de Mengucho, que havia rebut el domini d'alguns territoris de l'antic comtat d'Urgell.

Durant els segles XVI i XVII, el poble va passar per moments difícils a causa de les epidèmies, les sequeres, el bandolerisme i les guerres. A més, entre 1687 i 1689, una plaga de llagostes va perjudicar greument els camps i l'economia. Per aquest motiu, els habitants van començar a fer una romeria al santuari de la Mare de Déu de les Sogues, una tradició que es va mantenir durant molts anys.

Edat contemporània

Durant la Guerra del Francès va sorgir la llegenda del batlle de Bellcaire, que explica com el batlle i dos joves van aconseguir expulsar uns soldats francesos que volien saquejar el poble.

L'any 1864 es va acabar de construir el canal d'Urgell, una obra que va ajudar a millorar l'agricultura i l'economia del municipi. Tot i això, al principi va causar problemes, com l'augment de la sal als camps i l'aparició de malalties relacionades amb l'aigua estancada.

A principis del segle XX, la fil·loxera va destruir totes les vinyes del poble. El 1917 es va instal·lar una font pública a la plaça Major. Després de la Guerra Civil, es van construir nous habitatges, escoles i altres equipaments municipals, i també es va organitzar una cooperativa agrícola.

A partir dels anys cinquanta, moltes persones van marxar a viure a les ciutats perquè la mecanització del camp va reduir la necessitat de treballadors. Tot i això, la creació de la cooperativa tèxtil COIBESA el 1967 i del Centre d'Estudis Urgell el 1968, que més endavant es convertiria en l'Institut Ermengol IV, va ajudar a mantenir la població. Gràcies a aquestes iniciatives, Bellcaire d'Urgell va arribar a tenir gairebé 1.800 habitants, la xifra més alta de la seva història.