Descobreix els Correfocs: la festa que encén els carrers

Els correfocs són una de les expressions més intenses, populars i reconeixibles de la cultura festiva catalana, una celebració en què el foc, la música i la participació popular transformen els carrers en un escenari ple d'energia. Quan cau la nit, els diables surten a ballar entre espurnes, les bèsties festives avancen envoltades de fum i els tabalers marquen un ritme constant que convida el públic a entrar dins la festa, no pas com a simple espectador, sinó com a part activa d'un ritual col·lectiu.

En essència, un correfoc és una cercavila de foc protagonitzada per colles de diables, dimonis o altres personatges de l'imaginari fantàstic, que recorren places i carrers encenent carretons i altres artificis pirotècnics. Sovint els acompanyen figures de bestiari festiu, com dracs, víbries, bous, àligues o altres animals reals o mitològics que escupen foc i donen a la festa una força visual molt poderosa. Tot plegat es completa amb el so dels tabals, que marquen el pas dels diables, acceleren l'ambient i creen una atmosfera vibrant, gairebé hipnòtica, en què el fum, la pólvora i les espurnes formen part de l'experiència.

Una de les grans particularitats del correfoc és que el públic no queda al marge de l'acció, molta gent es vesteix amb roba vella, de llana, de cotó i màniga llarga, es cobreix el cap amb un barret o mocador i s'endinsa en el recorregut per saltar sota les espurnes, córrer al costat dels diables o seguir les bèsties de foc durant la cercavila.

La  participació és el que fa que el correfoc sigui tan especial, perquè la frontera entre qui actua i qui mira es desdibuixa fins que tothom acaba formant part d'un mateix moviment festiu. El foc, que en altres contextos pot generar respecte o por, aquí es converteix en un element de joc, comunitat i celebració compartida.

De les arrels medievals al correfoc modern

Tot i que la paraula "correfoc" és relativament moderna, la tradició que el fa possible ve de molt lluny, el foc i la pólvora han estat presents durant segles en les festes catalanes, especialment en processons, balls populars, representacions teatrals de carrer i celebracions vinculades al calendari religiós i festiu.

Un dels antecedents més importants és el Ball de Diables, una manifestació d'origen medieval en què els dimonis representaven sovint la lluita simbòlica entre el bé i el mal, amb un component teatral, burlesc i transgressor que amb el temps va anar incorporant l'ús festiu de la pólvora.

L'any 1979, en el marc de les Festes de la Mercè de Barcelona, es va organitzar una trobada de dracs i bèsties festives amb la participació de colles vingudes de diferents poblacions catalanes. Durant aquella cercavila, alguns espectadors, en lloc de limitar-se a mirar com passaven els diables i les bèsties, es van posar a córrer i ballar sota el foc, barrejant-se amb els protagonistes de l'acte i convertint aquella desfilada en una festa molt més participativa.

L'any següent, el 1980, l'acte es va repetir i ja es va presentar oficialment com a Festa del Correfoc, a partir d'aquell moment, el nom va fer fortuna i es va estendre ràpidament per moltes poblacions catalanes, fins al punt que avui és difícil imaginar una festa major sense algun tipus de correfoc. El model era nou, però recollia elements molt antics, els balls de diables, el bestiari, la pólvora, la música de carrer i la voluntat de convertir l'espai públic en un lloc de trobada, expressió i participació popular.

Diables, bèsties i identitat popular

Els diables són els grans protagonistes del correfoc. Organitzats en colles, cada grup té la seva manera de vestir, de moure's i de relacionar-se amb el foc, cosa que fa que cada poble o barri visqui aquesta tradició amb un estil propi. La seva indumentària acostuma a ser resistent i gruixuda, sovint feta de cotó o roba de sac, i pot estar decorada amb motius infernals, símbols locals o elements fantàstics. En moltes colles també hi apareixen figures destacades com Llucifer o la Diablessa, que dirigeixen el grup i porten ceptrots o estructures de foc més espectaculars.

Al seu costat, el bestiari festiu completa aquest univers simbòlic. Dracs, víbries, mulasses, bous i altres figures avancen entre la gent com si els imaginaris medievals haguessin tornat a la vida, mentre el foc que surt de la seva boca, de les banyes o de les ales omple el recorregut d'espurnes i fum. La música dels tabalers acaba de donar forma a l'escena, perquè sense el ritme dels tambors el correfoc perdria bona part de la seva intensitat; són ells qui ordenen el moviment, creen tensió i fan créixer l'energia del moment.

Avui hi ha correfocs molt coneguts arreu del país. El de la Mercè, a Barcelona, és un dels més multitudinaris i espectaculars, mentre que el de Santa Tecla, a Tarragona, omple la Part Alta de foc, música i bèsties festives. L'Aquelarre de Cervera combina el correfoc amb una posada en escena vinculada a la bruixeria i a l'imaginari esotèric, i la Festa Major de Vilafranca del Penedès manté una forta tradició de Ball de Diables. També cal mencionar la Patum de Berga, que tot i no ser exactament un correfoc en el sentit estricte, és una de les grans festes del foc de Catalunya i un referent imprescindible per entendre la força d'aquest element dins la cultura popular.

Correfoc de la Mercè

El correfoc continua evolucionant, perquè cada generació hi afegeix noves formes, nous ritmes i noves maneres de participar-hi, però manté intacta la seva essència, convertir el carrer en un espai de festa compartida. És una tradició que combina risc controlat, teatre, música, foc i identitat col·lectiva, i que expressa com poques la vitalitat de la cultura popular catalana.

Sota una pluja d'espurnes, entre tambors i diables, el correfoc recorda que la festa no només es contempla, sinó que també es corre, es balla i es viu.