Arquitectura ibèrica a Catalunya: les primeres pedres d'un país
Abans que s'aixequessin les esglésies romàniques, els castells medievals o les grans ciutats romanes, el territori de l'actual Catalunya ja estava habitat per pobles que construïen autèntics nuclis urbans. Tenien muralles, carrers, places, cisternes i espais de culte. També mantenien relacions comercials amb altres pobles de la Mediterrània. Eren els ibers, un conjunt de pobles entre els quals trobem els indigets, establerts principalment a l'Empordà, i els ilergets, a les terres de Lleida.
Endinsar-se en l'arquitectura ibèrica és fer un viatge als inicis de la nostra història construïda. Potser no és l'estil que més ràpidament identifiquem ni el que ens ha deixat grans monuments, però conserva un valor extraordinari: ens permet descobrir com vivien, s'organitzaven i es relacionaven les comunitats de fa més de dos mil anys. Les restes dels seus poblats expliquen una manera d'entendre el territori en què l'habitatge, la vida comunitària i la defensa anaven estretament lligats.
Com construïen els ibers?
Els poblats ibèrics responien a dues necessitats principals: trobar un lloc adequat per viure-hi i disposar d'una bona protecció davant possibles atacs. Per això, molts assentaments es van establir sobre turons i altres punts elevats, des d'on es podia controlar visualment el territori i aprofitar els avantatges defensius del relleu.
Les muralles, sovint reforçades amb torres de planta rodona o quadrada, delimitaven aquests nuclis habitats. A l'interior, les cases acostumaven a tenir una planta senzilla, amb murs de pedra i un sòcol també de pedra sobre el qual s'aixecaven parets de fang. Els carrers i les places articulaven la vida quotidiana, mentre que les cisternes permetien emmagatzemar aigua i les sitges servien per conservar els cereals.
Aquesta arquitectura tampoc no es va desenvolupar de manera aïllada. El contacte amb altres cultures mediterrànies, especialment la grega i la fenícia, va influir en les tècniques constructives i en els objectes que arribaven als poblats. Així, darrere d'unes construccions aparentment senzilles, hi havia comunitats amb una organització cada vegada més complexa i connectades amb el món que les envoltava.

Ullastret: la gran ciutat dels indigets
Al Baix Empordà, a uns dos quilòmetres del nucli actual d'Ullastret, s'aixeca el puig de Sant Andreu, on es conserven les restes d'un dels assentaments ibèrics més importants de Catalunya. Es tracta del poblat ibèric d'Ullastret, un dels grans centres dels indigets i un indret excepcional per descobrir com era una ciutat ibèrica.
Les restes arqueològiques permeten situar els contactes amb el món mediterrani cap al 600 aC, amb una presència especialment abundant de materials grecs a partir del segle VI aC. L'assentament sembla haver mantingut la seva autonomia fins a principis del segle IV aC, mentre que el seu declivi es va iniciar a partir del segle III aC.
Les muralles i les torres: una ciutat preparada per defensar-se
Una de les primeres coses que criden l'atenció quan s'arriba a Ullastret és el seu sistema defensiu. El recinte està format per diversos trams de muralla connectats amb torres troncocòniques i rectangulars, que protegien els accessos i reforçaven el perímetre del poblat.
Les torres de planta rodona semblen correspondre a les fases més antigues de la fortificació, mentre que els trams de muralla s'hi van anar incorporant posteriorment. De fet, una primera muralla del segle VI aC va ser substituïda per una altra al segle IV aC, i les torres quadrades són d'una etapa més tardana.
Entre els elements més ben conservats destaca la torre Frigoleta I, situada a la banda oest del recinte i caracteritzada per la seva forma troncocònica. També val la pena fixar-se en la porta del carrer I i en les estructures defensives que en protegien l'accés.

La vida quotidiana dins del poblat
Més enllà de les muralles, les excavacions han permès reconstruir bona part de l'organització interna d'aquesta antiga ciutat. S'hi han documentat habitatges de diferents èpoques, un carrer empedrat i una plaça amb bases de pedra que sostenien columnes de fusta. També s'hi conserven cisternes d'època hel·lenística i nombroses sitges destinades a l'emmagatzematge de cereals.
A la part més elevada del conjunt, l'acròpolis, encara es poden observar les restes d'un temple de planta rectangular amb paviments de mosaic. Aquests espais, juntament amb les zones d'habitatge i les infraestructures d'emmagatzematge, mostren una ciutat ben organitzada, amb espais compartits i serveis que anaven molt més enllà de les necessitats bàsiques de supervivència.
El final d'Ullastret, però, encara planteja alguns interrogants. Durant molts anys es va relacionar l'abandonament del poblat amb la campanya militar de Cató del 195 aC. Tanmateix, les excavacions no han aportat proves d'una destrucció generalitzada. Actualment, es considera més probable que el despoblament estigués relacionat amb motius econòmics. Un altre detall destacable és que no s'hi han localitzat restes romanes posteriors al desembarcament dels Escipions a Empúries, l'any 218 aC.
Empúries: el punt de trobada entre ibers, grecs i romans
A poca distància d'Ullastret, a tocar de la costa de l'Escala, trobem un altre dels grans conjunts arqueològics del país: Empúries. En aquest indret, la història de l'arquitectura ibèrica es creua amb la presència grega i, posteriorment, amb l'expansió romana.
Els primers a establir-s'hi van ser els grecs foceus, que van fundar una colònia l'any 575 aC en una petita illa situada a la desembocadura del Fluvià. Aquest primer assentament rebia el nom de Palaiapolis, que significa «ciutat vella». Cap al 550 aC, els habitants es van traslladar a terra ferma i van construir un nou nucli, conegut com a Neàpolis, o «ciutat nova».
La presència grega va conviure amb les comunitats indígenes del territori. Aquesta relació és precisament un dels aspectes més interessants d'Empúries: dos mons culturals que no vivien d'esquena l'un a l'altre, sinó que mantenien contactes comercials i intercanviaven productes, coneixements i influències. Aquest contacte també va tenir conseqüències en les formes de construir i d'organitzar els espais.
Entre les restes de la Neàpolis destaquen diversos edificis religiosos, com el temple dedicat a Asclepi, déu grec de la medicina, i el temple de Zeus-Serapis. Són testimonis de la presència i la influència de la cultura grega en aquest sector de la costa empordanesa.
La història del conjunt va prendre un nou rumb l'any 218 aC, quan els romans hi van desembarcar i van convertir Empúries en una de les portes d'entrada per a la conquesta d'Hispània. Més endavant, després de la derrota de Pompeu, s'hi va establir una colònia de veterans que va donar lloc a la ciutat romana d'Emporiae, al costat del nucli ibèric d'Indika.
D'aquesta etapa romana encara es conserven habitatges de grans dimensions a la zona est del jaciment. Les seves estances, decorades amb paviments de mosaic i pintures, permeten fer-nos una idea de com vivien les famílies més benestants de l'època.
Avui, tot aquest patrimoni es pot descobrir visitant el jaciment d'Empúries, integrat al Museu d'Arqueologia de Catalunya. A més, un passeig sense trànsit de vehicles connecta el conjunt arqueològic amb l'Escala, fet que permet completar la visita amb un agradable recorregut vora el mar.
Un recorregut per entendre els orígens
Hi ha pocs indrets on es pugui observar tan clarament la convivència de diferents civilitzacions com a Empúries. En un mateix paisatge hi trobem les empremtes dels ibers, els grecs i els romans, tres cultures que van deixar la seva petjada en la història del territori. I, a pocs quilòmetres, Ullastret ens ofereix la possibilitat de descobrir com era una gran ciutat ibèrica abans de les transformacions que van arribar amb la romanització.
Per això, visitar aquests dos jaciments és una bona manera d'apropar-se als orígens de la nostra arquitectura. A Ullastret, podem recórrer les antigues muralles, observar les torres defensives i imaginar com s'organitzava la vida dins del poblat. A Empúries, en canvi, el paisatge marítim ens acompanya mentre descobrim els carrers, els temples i les cases de les antigues ciutats grega i romana.
Són visites que conviden a caminar sense presses i a mirar les restes arqueològiques amb una mica més d'atenció. Perquè, tot i que avui només en conservem els vestigis, cada mur, cada carrer i cada fonament ens parla d'una manera de construir i d'habitar el territori que va començar fa més de dos mil anys. La història de l'arquitectura a Catalunya no va començar amb el romànic ni amb els castells medievals: les seves primeres pedres ja les havien col·locat els ibers.

Publicat per Oriol Rosselló Gil el 14 de desembre de 2026 a les 11:00h