La llegenda de Les encantàries de la Vall de Boí

Hi ha indrets on les muntanyes amaguen dracs, bruixes o tresors. A la Vall de Boí, en canvi, les protagonistes de les llegendes són éssers molt més subtils: les encantàries. Petites fades o dones d'aigua que, segons la tradició popular, habitaven els rius, els barrancs i els estanys del Pirineu.

Durant generacions, els habitants de la vall van explicar històries sobre aquestes criatures misterioses, tant belles com esquives, capaces de portar fortuna... o desgràcia.

Les dones d'aigua de la vall

Diu la llegenda que les encantàries vivien als racons més amagats de la Vall de Boí. Se les podia veure a la vora dels estanys d'alta muntanya, entre les aigües cristal·lines dels barrancs o prop dels camins que travessaven els ports pirinencs.

Alguns asseguraven haver-les vist al camí del port de Rus, prop de Taüll. D'altres les situaven a la cova de la Roca Carrera de Barruera o als indrets més feréstecs del barranc des Corts de Cóll.

Les encantàries tenien una aparença delicada i gairebé sobrenatural. Vivien estretament lligades a l'aigua i a la natura, i es deia que posseïen el do de regenerar boscos, fonts i prats. Allà on passaven, la vida semblava florir amb més força.

La tovallola de la fortuna

Una de les històries més conegudes explica que les encantàries acostumaven a rentar la roba a la vora dels rius quan arribava la nit. Ho feien en silenci, lluny de les mirades dels humans.

Però un vespre, un home que les observava d'amagat va decidir aprofitar-se de la situació. Havia sentit a dir que posseir una peça de roba d'una encantària portava sort i riquesa.

Quan les dones d'aigua van deixar una tovallola prop de la riba, l'home la va agafar i va fugir sense fer soroll.

Però les encantàries el van descobrir.

Furioses, van cridar darrere seu:

—Tira que tiraràs, si te l'emportes, ni ric ni pobre seràs!

Aquelles paraules eren molt més que una amenaça.

Una maledicció inesperada

L'home estava convençut que la tovallola li canviaria la vida. Però els dies es van convertir en mesos i els mesos en anys. Treballava sense descans, però no prosperava. Tampoc arribava a passar gana ni a caure en la misèria absoluta.

La profecia de les encantàries s'havia complert exactament.

No seria ric.

Però tampoc seria pobre.

Quedaria atrapat per sempre en una existència grisa, sense fortuna ni desgràcia, incapaç de canviar el seu destí.

Algunes versions de la llegenda expliquen que no va recuperar la llibertat fins que va decidir cremar la tovallola robada.

Les encantàries i els secrets del Pirineu

Històries semblants es repeteixen en moltes valls dels Pirineus. Les dones d'aigua apareixen sovint vinculades a fonts, llacs i rius, com a guardians d'un món màgic que conviu amb el dels humans.

A la Vall de Boí, però, les encantàries tenen una personalitat pròpia. No són éssers malignes ni tampoc simples fades benevolents. Representen el respecte per la natura i recorden que la cobdícia sovint té conseqüències inesperades.

Les seves llegendes formen part del ric patrimoni oral de la vall, el mateix que ha preservat durant segles històries de pastors, ermitans i muntanyes encantades.

La màgia que encara habita la vall

Avui, la Vall de Boí és coneguda arreu pels seus paisatges i les seves esglésies romàniques, però les velles històries continuen vives entre les seves muntanyes.

Quan la boira s'aixeca sobre els estanys o el soroll de l'aigua ressona entre les roques, encara hi ha qui recorda les encantàries. Potser perquè les llegendes, com els rius, mai no desapareixen del tot.

Només continuen el seu curs, silenciosament, entre els boscos i les muntanyes del Pirineu.