David Tristany i Gámez: paisatge, patrimoni i cultura que camina

Amb 32 anys, berguedà i amant del patrimoni, David Tristany i Gámez combina la passió per la fotografia, el turisme de proximitat i la cultura popular. Observador atent del territori i implicat activament en el món geganter de la Catalunya Central, la seva mirada posa el focus tant en els grans paisatges com en aquells detalls que expliquen la identitat dels pobles.

Des de femturisme.cat, conversem amb ell per descobrir quins són els seus racons preferits, com entén la cultura popular com a eina de difusió turística i quins indrets encara té pendents de visitar.

Una Catalunya feta de muntanyes, història i tradicions vives

Quin és el teu racó preferit de Catalunya?

La Serralada de Queralt i les muntanyes del voltant. Tot i ser un paisatge espectacular, és sobretot l'entorn de Berga, el lloc on visc, i per això té un valor especial per a mi. Si faig una mirada més general, també destacaria la Vall de Boí, una combinació excel·lent de patrimoni i paisatge, des de les esglésies romàniques amb campanars esvelts fins a un entorn natural impressionant.

Hi ha algun lloc de Catalunya que et porti records d'infància?

De la infància, Palamós i Calafell. Hi anàvem sovint amb la família durant alguns dies d'estiu.

D'un moment important de la meva vida, diria Barcelona, especialment el centre i Ciutat Vella. Durant l'etapa universitària, fa uns deu anys, aprofitava estones lliures per passejar-hi. Encara avui, quan puc, hi baixo a fer una mica de turisme.

Quina experiència o tradició catalana creus que tothom hauria de viure almenys un cop?

La Patum de Berga, sens dubte, o qualsevol altra festa de cultura popular amb història i sentiment al darrere.

I ara que fa pocs mesos que ha passat Nadal, de cara a la temporada vinent, també recomanaria visitar un pessebre vivent. A Catalunya n'hi ha molts, alguns amb una llarga trajectòria, i són una gran mostra dels costums i oficis antics.

Si haguessis de recomanar una sola cosa a qui visita Catalunya per primera vegada, què seria?

És difícil triar-ne una sola. Diria, d'entrada, les muntanyes icòniques del Pedraforca i Montserrat. En segon lloc, el modernisme de Barcelona, amb la Sagrada Família al capdavant, i també algun racó de la Costa Brava.

Quin racó de Catalunya encara tens pendent de descobrir?

Encara en queden molts. M'agrada molt fer turisme de proximitat i aprofitar qualsevol ocasió per descobrir nous racons i fotografiar-los. M'agradaria conèixer millor els pobles de l'interior de Girona i Tarragona, així com visitar alguns edificis modernistes que encara em falten.

Si he de concretar, diria Sant Miquel del Fai, a l'Espai Natural dels Cingles de Bertí. És un lloc que encara no he visitat i que, després de pluges, diuen que és espectacular pels salts d'aigua.

Sant Miquel del Fai és un conjunt monumental i natural que combina cingles, coves i cascades en un entorn singular.

De quina manera els gegants ajuden a preservar i difondre la identitat cultural de la Catalunya Central?

Els gegants no són només un element festiu, sinó patrimoni cultural. En ciutats com Berga, Solsona, Cardona o Vic, amb tradicions molt arrelades, hi ha espais i petits museus que expliquen el significat de les figures i la seva relació amb la història del municipi. 

També en pobles més petits, dins de les seves possibilitats, es fa un gran esforç per donar a conèixer la tradició gegantera.

Quins reptes teniu per fer més visible el món geganter en els canals actuals de promoció turística?

Fins fa poc he estat responsable de la Vocalia de Geganters Bages-Berguedà, des del voluntariat, coordinant i difonent activitats a través de xarxes socials i ajudant en iniciatives com la trobada intercomarcal anual. Ara he fet un pas al costat, però continuaré col·laborant en l'àmbit de la cultura popular.

Avui dia hi ha molts canals de difusió i també productes que permeten apropar aquestes tradicions als infants i al públic general. El repte és saber-los aprofitar bé.

David Tristany ens parla d'una Catalunya que no només s'observa, sinó que es viu i es construeix col·lectivament. Entre muntanyes, esglésies romàniques, places amb gegants i camins poc coneguts, la seva mirada posa en valor allò que sovint tenim més a prop.

Perquè, al cap i a la fi, el patrimoni no només es conserva: es camina, es balla i s'explica.