La Vall d'Aran, un territori diferent

L'aranès, un poble gelós de si mateix

El poble aranès posseeix una forta personalitat deguda al paisatge muntanyós on habita, inaccessible durant l'hivern i amb una altitud que supera sovint els 2.000m. Aquesta barrera natural ha condicionat des de sempre la comunicació amb els seus veïns, convertint-los en una comunitat tancada en si mateixa, fidel defensora dels seus usos i costums i de la seva llengua, l'aranès. De fet, és l'únic lloc del món on aquesta varietat de l'idioma occità és oficial.

No obstant això, els seus contactes veïnals es van fer més freqüents després de la construcció, l'any 1924, del Port de Bonaigua i, 24 anys més tard, del túnel de Vielha, el que els va facilitar relacionar-se i comerciar amb altres comarques.

El Port de Bonaigua, entrada originària a la vall

A través de la carretera C-28 arribem a aquesta entrada tradicional a la vall, el Port de Bonaigua, situat entre els pobles d'Esterri d'Àneu i Vaqueira (Naut Aran), que és un dels més famosos de la geografia catalana.

Ofereix unes vistes espectaculars a més de 2.072 metres d'altura, però no sempre és fàcil visitar ja que, a causa de les llargues temporades de neu, sol estar tancat diversos mesos a l'any.

Hi trobem l'església Mare de Déu d'Ares, que gaudeix d'una gran panoràmica de la part del port que acabem de pujar, i el refugi que porta el mateix nom, un punt estratègic de descans per als viatgers.

Vaquèira, cita obligada per als esquiadors

Seguint la carretera, la següent parada és una de les més buscades pels amants d'aquest esport, en general, i de la jet-set, en particular. No en va, Vaquèira-Beret, també coneguda com Baqueira-Beret, és l'estació d'esquí més famosa del país i la que caracteritza la zona de l'Alt Aran.

Encara que està situada en un lloc de gran valor natural, envoltada d'imponents muntanyes, Vaquèira es limita a ser un gran complex hoteler on no hi ha res a veure ni que fer excepte, és clar, practicar l'esquí.

Vall de Montgarri, santuari d'aquelarres

A uns quilòmetres de Vaquèira (Naut Aran), ens trobem amb el Pla de Beret, punt d'entrada a la Vall de Montgarri, una esplanada a més de 1800 metres d'altitud que antigament va ser l'escenari d'aquelarres tant de bruixes com de bruixots.

Per arribar-hi cal deixar el cotxe al Pla de Beret i creuar un petit pont que dóna l'entrada a la vall. Grans zones de pastura inicien aquest recorregut, que sol durar tres hores, per endinsar-se en un frondós bosc travessat per diversos torrents.

Amb una mica de sort, és possible trobar-se amb algun exemplar de la fauna que habita allà, com cabres salvatges, gats salvatges i fins i tot alguns óssos francesos que s'aventuren a traspassar la frontera.

El recorregut acaba al Santuari de Montgarri, una església renaixentista que gaudeix de perfectes condicions gràcies a la restauració que s'ha fet i la situació és idònia per relaxar-se i contemplar el paisatge banyat pel riu Noguera Pallaresa.

Després de visitar el santuari, podem entrar al refugi que es troba a escassos metres, amb una arquitectura similar a l'anterior, que ofereix un bon descans per als excursionistes i begudes calentes per suportar el fred glacial.

Una mica més endavant trobem el poble pròpiament dit de Montgarri (Naut Aran), que va perdre al seu últim habitant l'any 1960 a causa de les dures condicions de vida.

Salardú, la capital de l'Alt Aran

Antic refugi dels primers pelegrins que arribaven extenuats després de passar el Port de Bonaigua, la vila Salardú (Naut Aran) està situada en un lloc estratègic que domina tota la vall. Per aquest motiu va ser fortificada a l'època medieval tot i que, a dia d'avui, amb prou feines queden restes de la seva muralla.

Dels seus vestigis encara segueix en peu l'església de Sant Andreu, construïda al s. XII on abans hi havia un castell. D'estil romànic i gòtic, la seva altíssima torre es pot veure des de qualsevol mirador de la zona. També es conserva algun casal del s  XVII.

Des d'aquí hi ha diverses excursions possibles. Cal destacar la qual segueix en direcció al nord, cap a les poblacions d'Unha i Bagergue, la localitat més alta de la vall amb 1419 m. La ruta s'estén per la Vall del Unyola, on trobarem impressionants cascades, que cauen des dels 30 m d' alçada, fins a arribar al Llac de Liat.

Vielha, centre comercial i administratiu de la comarca

No obstant, la capital de la Vall d'Aran és Vielha e Mijaran, un dels principals centres turístics de la zona que encara conserva carrers empedrats i algunes antigues bordes, corrals o pallers de l'època.

Encara que s'ha indicat que l'entrada tradicional a la vall és el Port de la Bonaigua, Vielha l'ha substituït com la via d'accés més freqüentada a través del túnel de Vielha que, amb els seus 5 km de recorregut, suposa un curiós camí a causa del sobtat canvi tant climatològic com paisatgístic que ofereix.

En aquesta ciutat podem visitar l'església de Sant Miquèu, el pòrtic amb representacions de figures del Judici Final sorprèn a qualsevol que les observi. S'hi troben peces importants com una pila baptismal romànica i el conegut Crist del Mijaran, una figura de grandària natural que data del s. XII.

Aquí també hi ha el Musèu dera Val d'Aran, una exposició històrica i etnològica molt completa de la vall.

Entrada al Baix Aran

Passada la capital i agafant la carretera nacional N-230 ens dirigim a la part nord de la Vall d'Aran, un territori poblat per petites viles situades en un paisatge excepcional. Anem a destacar el poble de Vilamòs per ser el punt d'on surten nombroses excursions als diferents boscos de la zona. Convé tenir en compte que aquesta urb no mereix tant la visita com la carretera que arriba fins a ella, les vistes són espectaculars.

Bossòst, un poble envoltat per set ermites

S'imposa fer una parada a Bossòst ja que no en va és un dels centres turístics més importants del territori aranès i posseeix un dels boscos d'avets més impressionants de la vall.

Hi ha diverses coses a veure en aquesta població com l'església de l'Assumpció de Maria, del s. XII, un dels millors temples romànics amb certa influència llombarda que es conserven; les ruïnes d'un antic castell i, per descomptat, les set ermites que envolten la vila.

Les i la seva romana tradició termal

Poc abans d'arribar a la frontera amb França no cal oblidar al petit però encantador poble de Les. La seva arquitectura típica pirinenca, basada en la fusta i la pissarra, juntament amb els cartells escrits en aranès, fa sentir al visitant que està en un país molt llunyà del que realment troba.

Allà encara queden algunes restes dels Banys de Les, datats en 1852, que amb aigües a 35ºC de temperatura eren perfectes per reumatismes i diverses malalties de la pell i dels ossos. Als afores, les ruïnes del castell de Barons de Les i la seva capella de Sant Blai protegeixen la vila.