Tines entre vinyes al Pont de Vilomara i Rocafort

El recorregut que us presentem ressegueix les fites del sender local SL-C 52 en un itinerari parcialment circular a banda i banda del torrent del Flequer, amb una distància de 3,5 kms i una durada aproximada de 2 hores i mitja.

L'itinerari transcorre majoritàriament per corriols i camins dins del bosc i dóna l'oportunitat de fer volar la imaginació per traslladar-se fins a una època on el paisatge i la vida eren radicalment diferents. L'extraordinari conjunt de les tines de l'Escudelleta en són una mostra representativa, ja que, gràcies al seu bon estat de conservació, permeten reconstruir el passat, no tant llunyà, de la comarca. Els marges, les rases, els dipòsits de vinya i l'entorn natural són la resta d'elements definidors d'aquesta ruta.

Punt de sortida

Per començar la ruta ens hem de situar a l'aparcament carretera BV-1124, km 4,2. Per l'autopista C-16, sortida del Pont de Vilomara. Creuar aquesta població i seguir cap a Rocafort, fins a trobar el desviament a Oristrell,on hi ha l'aparcament. Les parades de tren més properes són la de Manresa i la de Sant Vicenç de Castellet (www.renfe.es), des d'on s'enllaça amb el bus que porta al Pont de Vilomara(www.transbagesbus.com).

Les tines

Les tines formaven part dels masos, on es feia el vi per al consum de la casa. Durant l'època d'esplendor de la vinya catalana, gràcies sobretot a l'exportació d'aiguardent a Amèrica i a l'epidèmia de la fil·loxera a França (mitjan s. XIX), la zona de Rocafort estava totalment coberta de vinyes. La llunyania, les dificultats, els riscos i el cost addicional de transportar la verema fins als masos van provocar que es construïssin les tines a les pròpies vinyes, als llocs més aïllats de les valls del Montcau. Amb l'arribada de la fil·loxera a Catalunya, les vinyes bagenques van iniciar un lent, però inexorable, decliu.

Per a la seva construcció s'utilitzava pedra presa amb morter de calç, folrant les parets interiors amb rajoles vidriades quadrades, planes o lleugerament corbades. La part superior, amb la porta per accedir-hi, es realitzava amb pedra seca i la coberta es construïa en falsa cúpula, amb una capa atapeïda de terra per impermeabilitzar-la, alhora que feia d'aïllant tèrmic. A la part inferior hi havia una obertura per buidar el vi ja fermentat, tot plegat protegit normalment a dins d'una barraca de pedra seca adossada a la tina.

Comencem?

1 Tines del Bleda

L'itinerari comença des del mateix aparcament, seguint les marques verdes i blanques de l'SL-C 52, un camí de ciment que travessa el torrent i inicia una pujada constant però molt suau. Mitja hora després d'haver començat la caminada, el sender es bifurca i cal prendre el desviament descendent a la dreta, que de seguida condueix a les tines del Bleda. Aquest conjunt amagat dins el bosc està format per dues tines amb una barraca a la part de baix. A la part superior del recinte es pot veure la pedra que temps enrere feia de base a la premsa utilitzada per obtenir el vi negre i omplir les tines.

2 Tines del Tosques

El camí continua descendent i, ben a prop de les tines del Bleda, ofereix la possibilitat de veure una barraca de vinya al peu mateix del sender.

Més endavant, es creua el torrent, s'inicia la pujada i, de seguida, s'obre una desviació a l'esquerra que condueix a les properes tines del Tosques, conjunt que s'encara majestuós cap al llit del torrent. En destaquen les dimensions de les barraques de la base, on s'identifiquen clarament les anomenades boixes, grans pedres foradades pel mig que comunicaven amb l'interior de la tina per poder-la buidar.

3 Dipòsit de vinya

Cal continuar l'excursió refent les passes fins al camí principal, que es fa més estret a mesura que s'endinsa en l'obaga de la serra de Puig Gil. El bosc és frondós, però a estones ofereix vistes insospitades del vessant contrari, on es descobreixen diverses barraques de vinya amagades lluny de la pista. En aquest indret també es pot veure un dipòsit de vinya o xupet, que els pagesos utilitzaven bàsicament per elaborar el brou bordelès, una barreja de sulfat de coure i calç diluïts en aigua que prevenia les malalties dels pàmpols dels ceps.

4 Tines de l'Escudelleta

Quan el corriol canvia la tendència ascendent per la descendent, és senyal que ens acostem al darrer i més espectacular conjunt de tines. Gairebé situades al mateix llit del torrent del Flequer s'alcen les tines de l'Escudelleta. En total, es comptabilitzen dotze tines en diferents grups en un recinte comú que devia experimentar una activitat frenètica en temps
de la verema. Aquesta enorme concentració justificava que una barraca adossada a un dels grups de tines inclogués una premsa fixa, de la qual encara en queden les restes de la pedra de la base.

5 Barraques de vinya

A l'altra banda del riu, el sender es torna a trobar amb la pista del començament, que cal seguir a l'esquerra fins a l'aparcament. Pel camí, en un paisatge molt més obert, es poden contemplar diverses barraques de vinya, a més d'obtenir algunes de les millors panoràmiques de les tines de l'Escudelleta i del Tosques.

Tines recuperades

Les tines es troben repartides pel vessant nord-oest del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac i la seva àrea d'influència, formant un patrimoni etnològic i històric únic a tot Catalunya.

S'han catalogat 103 tines enmig de les vinyes en diferents estats de conservació. Algunes es troben aïllades, amb només la seva barraca adossada (13 en total) i altres formant conjunts (les 90 restants). Aquests conjunts són considerats com les construccions més interessants: tres, quatre o més tines construïdes simultàniament (sortia més econòmic) i que, a vegades, tenien en comú una premsa per la brisa residual. Aquesta era la única eina col·lectiva, ja que cadascuna de les tines eren usades individualment pel seu propietari.

La major part són de planta circular (81), tanmateix n'hi a de rectangulars (12) i mixtes, amb dipòsit circular i parets exteriors rectangulars (10). Les seves capacitats oscilen entre els 1.200 i els 31.000 litres la més gran. No solien passar dels 2,5 m de diàmetre ni dels 3 de fondària.