Santuari de Santa Maria de la Bovera

Terra de monestirs

Durant els segles X i XI, les terres de l'actual comarca de l'Urgell visqueren una intensa activitat bèl·lica i estaven pràcticament despoblades. Al segle XI, el comte d'Urgell, Ermengol VI, i el comte de Barcelona, Ramon Berenguer I, pactaren una gran ofensiva cap a ponent, on es trobava el gran enclavament musulmà de Lleida.

Així, el comte d'Urgell es reservà la part nord de la comarca, amb Agramunt com a epicentre, mentre que el comte de Barcelona avançaria per les valls de l'Ondara i del Corb.

Al segle XI s'aixecaren nombrosos castells de defensa i atac i els comtes començaren a conquerir enclavaments bàsics, com els d'Agramunt, Cervera, Tàrrega, Vilagrassa, Anglesola, Guimerà i Ciutadilla.

Ben aviat s'inicià una lenta tasca de repoblació cristiana que els comtes encarregaren als monjos i monges de l'orde del Cister. Així, s'erigiren Poblet i Santes Creus i les petites viles que van anar naixent.

A més, en fundar-se, al segle XII, el monestir de Santa Maria de Vallbona, la comarca de l'Urgell concentrà el major nombre de centres, dirigits per Vallbona: el Pedregal, la Bovera i Vallsanta, que ajudaren a assentar la població en el territori i a cristianitzar les terres, juntament amb les noves parròquies i bisbats restituïts.

Amb la tranquil·litat que suposà, a mitjans del segle XII, la caiguda de Lleida i Tortosa, la tasca de repoblació de comtes, abats i abadesses s'intensificà notablement i convertiren l'actual comarca de l'Urgell en una terra de monestirs.

Aquesta situació resultà estable per als monestirs femenins del Cister fins que, al segle XVI el Concili de Trento va prohibir l'existència de monestirs femenins isolats. Només Vallbona, gràcies a la repoblació procedent de Montesquiu, se salvà de la desaparició, però va ser inevitable en els casos de Vallsanta, la Bovera i el Pedregal.

Monestir i santuari

El lloc de la Bovera és conegut des del 1190 quan s'hi va fundar un monestir que estaria sota la protecció de Vallbona de les Monges.

La comunitat de la Bovera va ser governada successivament per les abadesses Guillermina, Elisenda de Boixadors, Elisenda de Tàrrega i Agnès de Guimerà. El 1237, amb  permís del papa  Gregori IX, la comunitat fou autoritzada a buscar un nou  emplaçament  a causa de la pobresa i la manca d'aigua de la Bovera. Una part de la comunitat passà al Berguedà, on va iniciar la nova comunitat  Valldaura d'Olvan, mentre es duia a terme la construcció de la casa de Vallsanta, al  peu de la Bovera.

A partir d'aquest moment, l'antiga església de la Bovera i les dependencies monacals esdevingueren un santuari, que era fortificat i disposava duna torre. L'església del santuari disposava de cinc altars: el major, dedicat a la Verge i quatre altars més que estaven dedicats a Santa Anna, el Sant Crist, la Verge de Montserrat i a Sant Magí.

La vida religiosa dels monestirs cistercencs a Occident, estava immersa enmig de la vida rural, i no dels assentaments urbans com els del cristianisme grec i bizantí. Els monestirs són els grans repobladors,vinculats directament al camp.

Els fonaments històrics del monestir, s'inicien al puig de la Bovera amb la creació del cenobi de Santa Maria de la Bovera, situat a 2 quilometres de Guimerà. Posteriorment van creixent i es començà a edificar el nou monestir de Santa Maria de Vallsanta, situat a les terres planeres de la vall del Corb.

Dels dos monestirs, que foren filials de Vallbona de les Monges, es conserven restes arquitectòniques i dades històriques que fan pensar en una vinculació directa amb la vila medieval de Guimerà. Tot i així, el monestir és un centre religiós aïllat, independent de la ciutat, que en rep protecció i una forta vinculació al camp.

Les possibles causes de la fundació del monestir de la Bovera, molt prop del de Vallbona i del Pedregal, són l'estabilització de la Reconquesta durant molts anys, en aquestes terres ermes i dins dels límits fronterers d'àrabs i cristians.

El santuari de Santa Maria de la Bovera

El santuari de Santa Maria de la Bovera és un edifici barroc format per l'església i la casa de l'ermita.

De l'antic monestir en queda el porxo situat al nord de l'edifici i que està format per quatre arcs suportats per columnes de fusta amb els capitells i les bases dividits en quatre elements. Per la seva tipologia, el porxo pot assimilar-se a un porxo claustral, tot i que el més probable és que es tracti del porxo d'una galeria que funcionava com a atri dels primers edificis medievals.

També cal destacar els capitells de les columnes que ens mostren símbols heràldics de diferents famílies, com l'Alemany o el de l'ordre de Sant Benet.

Restauració de la Bovera

Durant el 1986 es va fer una remodelació de la gran casa annexa a l'actual església de Santa Maria de la Bovera que va salvar de la runa total el gran casal i va permetre consolidar peces arquitectòniques de gran vàlua històrica.

Es fa difícil refer el procés de les edificacions que s'han dut a terme durant set-cents anys, degut a les destruccions, reconstruccions i modificacions substancials dels edificis, tot i així, una part d'elles es troben recollides en un llibret, ara ja reproduït, de mossèn Capdevila on trobem informació històrica del monestir.

La torre de defensa

El conjunt format per la torre de defensa és ben visible després de l'última restauració i es veu clarament que forma part de la casa engrandida al seu voltant i el porxo gòtic, alineat actualment amb l'església. Sembla que la part més antiga d'aquest conjunt és la torre de defensa o de guaita i que és la base de l'edificació.

Podem suposar que aquesta torre-casa era més o menys quadrada i tenia unes parets d'un metre de gruix amb cares bones de pedra picada, tant per la part de dintre com per la part de fora. A aquesta primera torre-casa, hi correspon una porta petita de punta rodona i ben adovellada que mira a ponent i una cisterna situada a l'angle sud-oest.

La torre-casa

Per una altra banda, mirant a migdia, hi ha una altra porta d'accés a la torre-casa. En aquest cas és una porta doble: es tracta de dues portes de punt rodó superposades. La de l'exterior té un dibuix de pedra trencat a l'altura de l'arrencada de l'arc amb un motiu geomètric. Aquest dibuix sembla continuar cap a la porta interior i, per tant, es podria tractar d'un únic mòdul constructiu.

Aquesta doble porta era l'accés principal de l'antiga torre-casa i estava situada al centre de la paret sud de l'edifici. Per això, es va construir la paret de l'església del segle XVIII damunt, aprofitant la gran paret oriental de la torre-casa.

Finalment, al costat nord, es conserva un fragment del mur de la torre-casa. Això fa pensar en l'existència d'una edificació petita de superfície amb unes parets d'un metre de gruix, de 6 o 7 metres d'altura, amb planta baixa o entrada i un o dos sostres, amb espitlleres i sistema de recollida d'aigües pluvials canalitzades a la cisterna. Devia tenir també dues portes d'accés exterior i potser una porta d'accés interior a l'esglesiola romànica.

Les arcades romàniques

Les arcades situades actualment a l'interior de la casa annexa a l'ermita sembla ser que podrien provenir d'una esglesiola construïda a finals del segle XII i que perdurar, amb modificacions, fins al segle XVIII

Sabem que l'església antiga tenia  forma de creu i tenia dos altars laterals o potser dues capelles laterals, a banda i banda del presbiteri. Es creu que en aquestes capelles hi havia dos sarcòfags gòtics que es conserven i que mostres escuts d'un castell de dues portes i una torre.

El porxo romànic de la Bovera

El porxo romànic de Santa Maria de la Bovera és una peça singular, d'una remarcable puresa de línies i d'un esperit auster i profund dels orígens del Cister. Es l'element arquitectònic més interessant del recinte de la Bovera.

Es tracta d'un conjunt de quatre arcs de mig punt sostinguts per cinc columnes

El darrer arc i la darrera columna pel cantó oest han estat refets recentment. Els arcs es recolzen sobre tres columnes compostes, que són les centrals. En canvi, les dels extrems tenen dues columnetes, que s'agafen directament a la pedra d'una antiga paret perpendicular al conjunt.

Veurem com a la segona columna hi ha gravada la creu del Cister, a la tercera columna hi apareix gravat unes sis vegades l'escut dels Alemany, amb la típica ala.

El retaule de la Bovera

El retaule de la Bovera és obra de Francesc Solives, pintor nascut a Banyoles que va treballar a Catalunya i a l'Aragó i va ser deixeble de Jaume Huguet. La major part de la seva obra la va fer la darrera meitat del segle XV.

D'entre les seves obres destaquen el Retaule de la Pietat de Sant Llorenç de Morunys (1480), el Retaule de la Bovera (1481) i La Mort de la Verge que es troba al Museu de Tessé (Le Mans - França). També alguns el consideren autor del Retaule de les Santes Justa i Rufina de Maluenda.

El Retaule de la Bovera va ser pintat l'any 1481. Es una pintura al tremp sobre fusta i està dedicat a la Mare de Déu.

Al carrer de l'esquerra, de dalt a baix, apareixen les escenes de l'Anunciació de l'àngel a Maria, el Naixement de Jesús i l'Adoració dels Mags d'Orient.

El carrer de la dreta esta dedicat als misteris de Jesucrist: la Resurrecció, l'Ascensió al cel i la Vinguda de l'Esperit Sant.

Al carrer central més ample hi trobem: la Crucificació de Jesús que presideix a dalt de tot, a sota mateix hi ha la Trobada de la Mare de Déu de la Bovera, on es pot distingir l'alzina on es va trobar la Mare de Déu i l'ermita al fons i també la processó del poble amb el bisbe i dos diaques que porten el mantell de la Mare de Déu, per posar-li. L'escena més gran de tot el retaule és la Dormició de la Mare de Déu, a la part baixa central del retaule, amb els apòstols reunits al seu voltant.

Agraïm la col·laboració de guimera.info.