Ruta per la sèquia Vinyals

Des de l'ajuntament de Bordils s'agafa el ca­rrer Almeda i el passeig d'Aimeric per arribar al nucli antic on es pot visitar l'espectacular església de Sant Esteve. Caldrà seguir pel carrer de la Creu tot just uns 50 metres i trencar a la dreta pel camí del Pla, tot i que també es pot visitar un rentador mu­nicipal del 1932 que es troba una mi­ca més avall pel carrer de la Creu.

Tornant a la ruta, se segueix el camí del Pla fins al pont de Cal Peix i la riera de Sant Martí Vell, on acaba la séquia. Se segueix la riera cap al sud, cap a les Gavarres, per vorejar el mas Riera, que quedarà a mà dre­ta enmig dels camps de conreu. Un cop feta tota la volta es troba la res­closa de can Riera i la séquia Vinyals. En aquest tram també es poden observar alguns dels arbres monu­mentals de Bordils.

Com a apunt històric, l'any 1748 i el 1750, el Reial Patrimoni va atorgar a l'hisendat Mateu de Vinyals de Flaçà dues concessions per a l'apro­fitament de les aigües del Ter, així com la construcció de dos molins, un a Campdorà i l'altre a Bordils.

La séquia Vinyals és un exemple del desenvolupament de l'agricultura catalana del segle XVIII, la qual per­meté regar terres desaprofitades fins llavors, i a una escala molt major. La resclosa construïda a l'alçada de Campdorà desvia l'aigua del Ter per un rec mestre que passa per sota la línia del ferrocarril i la carretera de Palamós. Es diu que a l'hora de fer neteja de la séquia, quan no s'hi feia passar aigua, el senyor de Vinyals s'hi passejava per dins dalt d'un ca­vall. Després de superar el Congost el rec gros circula ja a cel obert per tot el seu recorregut.

La societat moderna, més indus­trial que pagesa, va abandonar en bona part els conreus tradicionals del regadiu (hortalisses, userdes i blat de moro), amb poca rendibilitat, però gràcies a la séquia s'ha pogut reconvertir i modernitzar el sector agrari amb l'extensió de vivers de plantes ornamentals, especialment arbrat, que avui dia conformen un paisatge propi en aquesta àrea del Ter. La séquia està plena de petits ponts i passeres, elements d'engin­yeria hidràulica, o infraestructures més grans com el molí de Bordils, al­hora que transcorre pels paisatges més humans de la zona, des de l'agrari de l'entorn de la séquia, el polígon industrial, i els urbans dels pobles de Celrà i Bordils.

Tornant a la ruta, a partir d'ara només caldrà resseguir la séquia i gaudir dels diferents paisatges. Es creua Bordils de banda a banda, on cal destacar un parell d'elements in­teressants com ara el rentador muni­cipal del carrer Almeda, de principis del s. XX, que es troba una mica amagat a l'alçada de l'escola de Bor­dils, una mica per sota el nivell del carrer. Els rentadors de roba van ser un important espai de socialització abans de l'arribada de l'electricitat, l'aigua corrent i les rentadores, espe­cialment per les dones que s'havien de fer càrrec d'aquest tipus de tas­ques. D'aquí venen expressions com "fer safareig" o "bugadera" per refe­rir-se al xafardeig.

Seguint pel costat de la séquia s'arriba al molí de Bordils, actual­ment en rehabilitació, on es poden observar els mecanismes de la res­closa que distribuïen l'aigua a les moles. Passat el molí caldrà rodejar de nou un parell de cases dirigint-nos un altre cop a les Gavarres i trencar direcció al polígon industrial de Celrà, i tornar cap amunt per re­trobar la séquia, que es podrà resse­guir vorejant el polígon. A més de petites passeres i ponts com el de l'Aumet o el d'en Lluc, en aquest tram l'element més interessant per veure és el refugi antiaeri, que es troba a l'altre cantó del pont de l'Aviació, antiga construcció del camp d'aviació republicà que s'este­nia pels actuals camps de conreu d'arbres ornamentals i que va ocu­par unes 126 ha entre el 1937 i el 1939. Un cop creuat el polígon es poden seguir les indicacions per arribar a la fàbrica Pagans de Celrà, gran complex industrial modernista que actualment alberga un bar-res­taurant, un espai museístic per al Centre d'Interpretació del Camp d'Aviació Republicà i diversos serveis municipals, com la biblioteca, el centre cívic o l'escola de música.

Aquesta ruta no és circular, per tant, la tornada a Bordils es pot fer en tren, o si es tenen ganes de ca­minar o s'ha fet la ruta en bicicleta, també es pot seguir la Ruta del Ter.

Història de la Sèquia Vinyals

La sèquia Vinyals té els orígens en les concessions atorgades pel Reial Patrimoni a Mateu Viñals de Flaçà per a l'aprofitament de les aigües del riu Ter. La primera, del 21 de maig de 1748, permetia usos industrials i regs propis, i la segona, del 15 d'abril de 1750, el reg d'altres terres. 

Aquestes concessions es van mantenir sempre dins del patrimoni de la família Viñals de Flaçà. Actualment, aquest aprofitament pertany a la Comunitat de Regants dels sèquia Vinyals, que el va adquirir a José Luis Viñals i Gomes i Irene Gomes i Barbosa, el 20 d'agost de 1981.

La sèquia Vinyals és una autèntica obra mestra d'enginyeria, si tenim en compte l'època en què va ser construïda. Suposa l'aprofitament hidràulic d'aigües públiques del riu Ter a Campdorà, amb la presa de derivació, el canal principal, els canals secundaris o regs mestres, les derivacions amb les seves obres de fàbrica, les comportes, les canonades, els grups d'elevació i altres accessoris.

La zona de regadiu de la sèquia Vinyals està formada per unes 804 ha aproximadament, de les quals se'n reguen 224 a Celrà, 305 a Bordils, 90 a Sant Joan de Mollet, 75 a Flaçà i 110 a Juià. Gràcies a la sèquia, aquesta zona de regadiu és una planúria plena de vida, amb extensions d'arbres fruiters, cereals, horta,  pollancres, plataners i vivers de plantes de jardineria i ornamentació reconeguts internacionalment.

Un dels episodis més importants de la història de la sèquia Vinyals es va produir arran de la guerra civil, l'any 1937, per fer el camp d'aviació de Celrà, es van haver de tapar tots els recs mestres que hi havia a la zona situada en el límit dels termes municipals de Celrà i Bordils, amb màquines i animals van tapar tots els recs mestres que hi havia a la zona, van aplanar el terreny i després van sembar-hi userda. L'any 1940, un cop acabada la guerra, van refer el regadiu i les parcel.les del sector, per refer els recs i repartir els caps entre els seus propietaris, es van basar en els plànols existents i en els senyals dels rec que encara es veien.

Descarregar fulletó