Ruta dels ibers ausetans

Daurats com el Sol

Anomenats així per la capital del seu assentament, Aura o Asua (en l'actualitat Vic), el seu nom ha donat pas a la comarca on es van establir, Osona. De fet, avui en dia no és estrany escoltar "ausetà" com a gentilici dels habitants de Vic. Hi ha evidències que l'origen del nom, almenys, és indoeuropeu i podria traduir-se com "daurats com el Sol".

Van crear poblats fortificats en llocs estratègics on va viure una societat vinculada a la ramaderia, possiblement transhumant, que poc a poc va anar servint-se també de l'agricultura. A diferència d'altres ètnies iberes, els ausetans van construir nuclis protourbans de grans dimensions (per l'època) que els va permetre establir una estructura social i forta.

Derrotats pel general cartaginès Aníbal l'any 218 aC, serien sotmesos per l'Imperi Romà l'any 195 aC, encara que mai van deixar de protagonitzar diverses rebel·lions contra el jou de Roma.

Les esteles iberes catalanes

Al segle XVIII es van trobar a Catalunya sis esteles de pedra d'aquesta època, tant en jaciments ausetans, com indigetes i laietans, l'element predominant eren unes llances col·locades verticalment.

Sobre el misteri d'aquestes esteles, que no formen part de cap ritu de les diferents ètnies iberes, es creu que el seu origen és estranger. El filòsof Aristòtil ja les va esmentar en els seus escrits afirmant que els ibers tenien el costum de clavar llances a les tombes dels guerrers. El nombre de llances corresponia amb el nombre d'enemics que hagués matat el difunt.

Poc més se sap d'elles. Tot i que després d'estudiar-les detalladament, es va arribar a la conclusió que són el record del pas de tropes iberes que procedien del Baix Aragó. De fet, és en aquesta regió on s'han trobat la majoria d'esteles d'aquest tipus, en el seu camí cap a les muntanyes pirinenques. I és que va ser a la frontera natural dels Pirineus on es van protagonitzar la majoria de les lluites, sota ordres de Roma, per evitar la invasió de cimbres i teutons.

És a dir, les esteles han confirmat el que molts creien. Que els pobles ibers catalans provenen del Baix Aragó i que inicialment eren d'origen guerrer.

El Casol de Puigcastellet (Folgueroles)

Agafeu la carretera comarcal C-25 i, després de vorejar Vic, estigueu atents a les sortides per agafar la nacional N-141 que us condueix a la carretera secundària BV-5215, direcció Vilanova de Sau, i que passa per Folgueroles.

Per arribar a l'assentament cal sortir de Folgueroles en direcció Vilanova de Sau, per la N-141, on trobem un camí marcat que ens condueix a El Casol de Puigcastellet. D'allí surt un altre camí a l'esquerra que ens hi portarà a través d'una pujada. A una mica menys de dos quilòmetres arribem a les ruïnes iberes.

Aquesta magnífica fortificació està situada a les Guilleries, un dels dotze espais naturals de Barcelona, ​​amb una extensió de 8.300 hectàrees. La seva situació, al costat del riu Ter, és privilegiada, ja que des d'aquí els ausetans controlaven l'accés natural entre la plana de Vic i la terres del voltant de Girona. Els ausetans no eren ximples, van escollir els millors llocs de Barcelona.

Protegida per una gran muralla, té una torre central i onze murs al seu interior que dividien les diverses habitacions en una arquitectura coneguda com "fortificació de barrera".

Tot i que encara són moltes les preguntes que els arqueòlegs es fan, se sap que amb prou feines va ser utilitzada durant més de 50 anys, entre el 250 i 200 aC, precisament quan es va donar la conquesta romana.

L'Esquerda (Roda de Ter)

Hi ha diverses formes d'arribar-hi, bé per carreteres autonòmiques, bé per camins que si bé tenen el desavantatge d'exigir una conducció lenta, mostren uns paisatges naturals espectaculars.

Basant-nos en qüestions pràctiques, us recomanem tornar a la carretera C-25 fins que, a pocs metres, la carretera C-153, en sentit Olot, us conduirà a Roda de Ter.

Aquest impressionant meandre al mig del riu Ter va estar present des de l'època del bronze fins a l'Edat Mitjana, en una època de descans dels romans. I és que els seus penya-segats van estar ocupats des de la Prehistòria fins a l'Edat Mitjana. Gràcies a les restes ceràmiques i a la decoració, es calcula que es va construir entre els segles VIII-VII aC

Un carrer empedrat dividia la ciutat per la meitat per obrir diferents habitacions, moltes es pensa que eren utilitzades com a magatzems i tallers. El recinte es trobava protegit per una muralla de sis enormes metres d'amplada que es va alçar a finals del segle V aC, i a la qual acompanyaven dues torres massisses a l'entrada.

Després de l'abandó de la ciutat i la seva posterior destrucció a causa de la falta de manteniment, es va tornar a construir, alçant la fortificació i construint la muralla, les restes de la qual encara queden visibles en aquest jaciment, tot i que aquesta vegada ja d'origen medieval. Malauradament, la zona està molt danyada i no s'ha pogut saber el motiu d'aquest abandonament.

Tot i això, encara es conserven les principals estructures de la fortificació, carrers i tallers de l'època ibera. Acompanyats, és clar, d'una església, un cementiri i una plaça medievals.

La ruta establerta està perfectament marcada, acompanyada de tota la informació necessària. A més, les institucions s'han encarregat de reconstruir part de la runes per tal de fer-les més visuals al visitant, juntament amb restes de ceràmica, estris i altres objectes que han estat recuperats en diverses excavacions.

El Turó de Montgròs (El Brull)

Per anar a Brull cal desfer el camí, tornant a la C-25 i vorejant Vic. Agafaeu la carretera autonòmica C-17 cap a Seva, i allà canvieu a la BV-5303 fins que vegeu el cartell que us indiqui el Brull.

Per arribar al Turó de Montgròs cal agafar la carretera que surt de Brull en direcció a El Montseny i de seguida hi trobem les indicacions que dirigeixen al poblat. Un estret camí que baixa ens portarà cap al jaciment.

Com no és d'estranyar, aquesta fortificació ibera es troba al Parc Natural del Montseny, un lloc impressionant per les seves vistes i importància geoestratègica. La imponent muralla es va construir en l'any 300 aC amb una longitud de 145 metres i cinc d'ample, envoltada per un fantàstic fossat. Després es reforçaria amb diverses torres perifèriques i una central.

Els especialistes creuen que El Turó de Montgròs era un fortí on poder refugiar la població i els seus animals en cas de perill. Un posterior incendi va destruir part de la fortificació en plenes Guerres Púniques, l'any 205 aC. Va tornar a tenir vida, però, des del segle V dC fins al XIV, al final de l'Edat Mitjana.