Ruta del castell del Montgrí

Torroella de Montgrí

A aquest municipi del Baix Empordà ens hem de dirigir per a iniciar la caminada. Anar a peu és l'única manera de pujar dalt del castell (vaja, a no ser que vulgueu carregar una bicicleta llargues estones a coll, ja que el camí és ple de rocs i, sobretot per a la baixada que proposem, calen mans i peus atents per a mantenir l'equilibri. En fi, que millor deixeu qualsevol estri pesat a casa i serviu-vos només de l'habilitat del vostre cos). Tot i el parèntesi que hem fet, no cal espantar-se, car no es tracta d'una excursió difícil, és apta per a tot aquell que es valgui per sí sol i a més a més no té pèrdua. La durada? Dependrà de l'estona que badeu per les torres del castell i mirant el paisatge, o a les dependències de Santa Caterina, però calculeu poc més de dues hores.

A Torroella de Montgrí hi podeu accedir de diferents maneres. Si aneu amb cotxe per l'autopista AP-7 heu d'agafar la sortida 5 o la 6. En el segon cas podeu prendre la carretera C-66 en direcció a Flaçà i després la GI-643 que, passant pel costat de Parlavà, us deixarà a la vila. Si heu sortit per la 5, al nostre entendre la millor opció és que aneu un tram de la N-II cap al sud fins poc abans d'entrar a Medinyà, on un cartell us indicarà que a mà esquerra podeu prendre una carretera (la GI-633) que us portarà cap a Verges i Torroella. Aquest mateix camí, doncs, és el que podeu agafar si en comptes d'autopista us heu acostat a terres empordaneses a través de la N-II, tant des del nord com des del sud. L'estació de tren més propera és la de Flaçà, a 16 quilòmetres, mentre que amb autobús hi ha força serveis des de Barcelona i des de Girona, i també connexió diària amb la capital de comarca, La Bisbal d'Empordà, i amb diversos municipis de la Costa Brava, a través de les empreses SARFA i AMPSA.

Una vegada a Torroella, serà difícil que no trobeu el camí per a començar l'itinerari, ja que tant el massís del Montgrí com el castell són ben visibles i la muntanya (té una altitud de 303 metres) està a tocar de la vila, és el seu teló de fons natural. En tot cas, si us costés de trobar demaneu pel carrer de Fàtima i seguiu-lo fins al capdamunt, quan es converteix en el Camí de les Dunes i allí, en una petita esplanada, podreu deixar-hi el cotxe, si és que en porteu, i veureu un forn de calç i els indicadors que ens endinsen, ara sí, cap al Montgrí.

Camí de peregrinatge

Hem d'anar seguint les fites en paral·lel de color vermell i blanc. No obstant, i sobretot en aquest primer tram, el trajecte és ben senzill, el camí ample, i és impossible perdre's. El pendent és quasi imperceptible, si bé, quan ens girem, ja podem començar a veure les teulades de Torroella, la plana empordanesa amb el Ter travessant-la quan el riu enfila el seu darrer tram, i el campanar inacabat de l'església parroquial de Sant Genís. La majestuositat de la parròquia ens dóna bona mostra de la importància que tenia la vila segles enrere; l'església és sòbria però d'aspecte contundent, i queda tota ella com elevada per damunt dels habitatges. Es va començar a construir l'any 1306, però al damunt d'una altra ja existent, i es va consagrar tres segles més tard, el 1609. A més a més de la torre inacabada del campanar octogonal, té una altra torre, menys visible, hexagonal i coronada en piràmide. Fins fa quatre dies l'església acollia el prestigiós Festival Internacional de Música de Torroella de Montgrí, però el flamant Espai Ter, que fa d'auditori, de teatre, i d'espai firal i de congressos, li ha manllevat el protagonisme de l'anual cita estiuenca.

Amb aquesta mirada a l'església des de la llunyania no hem deixat de parlar del massís en el qual ens trobem, ja que la pedra per alçar el temple va ser extreta del Montgrí. Però ara sí, és l'hora de continuar les nostres passes, i ben aviat ens adonarem que ens trobem en un camí de peregrinatge. Una capelleta ens espera a l'horitzó, és de pedra i amb sostre de volta. Aquesta capella, com les dues seves "bessones" que trobarem al cap de pocs metres, es va construir de ben segur amb motiu de la devoció a Santa Caterina. També van ser utilitzades, és clar, més d'una vegada i més de dues, com a aixopluc als pastors que pasturaven els ramats per aquests verals, i com perfectament ens hi podríem amagar avui si s'esdevingués una tempesta, ja que el seu interior i el sostre es conserven perfectament. És a partir d'aquesta primera capella que el camí comença a fer més pujada i és empedrat; un empedrat, però, que si no anem ben calçats, ens ho farà passar malament, ja que hi ha rocs punxeguts i d'altres de mal posats que ens volen fer la guitza. De seguida som a la segona de les capelles, i ja veiem la tercera allí mateix. Els paisatges comencen a ser sensacionals.

L'ermita de 'Solitud'

Ara ja caminem sobre la pedra natural de la muntanya, i anem al capdamunt d'un coll, que es pot considerar un punt i seguit del viatge. En aquest coll hi ha una creu amb uns graons ideals per a seure-hi uns minuts, beure aigua, i fer les fotografies de rigor, ja que a més a més el castell el comencem a tenir ben a prop. Veiem que té la forma del típic castell que dibuixem i acolorim de petits, ben quadradet i amb torres arrodonides. Però l'atac final al cim el deixem aparcat per una estona, perquè a l'altra banda d'on veníem hi podem divisar l'ermita de Santa Caterina. Sempre s'ha dit que aquesta ermita i aquest indret van inspirar Caterina Albert (Víctor Català) a l'hora d'ambientar la seva novel·la més coneguda, Solitud. Així que no ens ho pensem dues vegades i anirem a visitar-la. Avisar-vos, però, que només és oberta, d'11 del matí a 5 de la tarda, els diumenges i la majoria de festius, i que si hi voleu entrar fora d'aquest horari heu de demanar-ho prèviament a través dels telèfons 972 760 608 o 618 215 078. Un molt bon dia per anar-hi és, com no podria ser d'altra manera, per Santa Caterina, el 25 de novembre; caigui en el dia de la setmana que caigui, s'hi celebra la Festa de Santa Caterina. I el diumenge anterior (o el mateix dia 25 si és diumenge) s'hi fa l'Aplec, amb centenars de persones que s'arriben a l'esplanada per a esmorzar-hi i dinar-hi, i participar de la Missa Solemne i escoltar i ballar les sardanes que interpreta una cobla.

El camí des del coll fins a l'ermita tampoc té cap mena de dificultat, i amb un quart d'hora hi serem. La construcció és va alçar a finals del segle XIV gràcies a tres monjos procedents del Monestir de Montserrat, i en segles posteriors s'hi van anar fent ampliacions i remodelacions. El conjunt es troba en molt bon estat, tot i que malauradament ja no hi podem admirar alguns dels tresors que albergava, com la talla gòtica de pedra de la santa, o el retaule gòtic de l'escola de Jaume Serra representant la Mare de Déu de la Llet. Sí que podrem passejar-nos per les seves dependències, com la cuina i el menjador, i pujar dalt del campanar. La capella, per la seva part, té aire renaixentista, amb pintures a les parets i a les voltes restaurades fa pocs anys.

Jaume II

Tornem al coll on hi havia la creu desfent el camí fet per anar fins a l'ermita i, una vegada allí, anem de cap al castell. Ara ja és qüestió de fer passes llargues per a "escalar" les roques, però, repetim, sense gran dificultat, i en un tres i no res ja som a la porta principal d'aquesta colossal obra feta aixecar pel rei Jaume II, entre els anys 1294 i 1301. De planta perfectament quadrada, amb 31 metres per costat, i uns murs de 13 metres d'altura amb merlets, el castell va prendre de referència els que s'alçaven a Terra Santa i que es van conèixer a través de les croades.

Un cop travessada la porta, potser ens decebrà veure que l'interior és buit. Simplement, el castell no es va arribar a acabar. El motiu de la construcció va ser el conflicte entre els comtes d'Empúries i els comtes de Barcelona; quan el comtat d'Empúries quedà annexat a la Corona, el castell perdé tota utilitat i les obres se suspengueren. Això sí: fa alguns anys s'hi va dur a terme una important rehabilitació i, entre altres, es va fer una escala de cargol que permet enfilar-se a la part superior del castell, passejant entre les quatre torres cilíndriques. Des d'aquí dalt la panoràmica es pot descriure amb una sola paraula: espectacular. Les illes Medes, el golf de Roses, el cap de Creus, la plana de l'Empordà, diferents pobles dels voltants, la desembocadura del Ter, el Canigó... Ja només per això hagués valgut la pena aquesta excursió.

El Cau del Duc

Però encara ens queden sorpreses per descobrir del massís del Montgrí. Per a conèixer-les, farem el descens per un lloc diferent; podríem dir que baixarem la muntanya pel dret. Des de la porta del castell, tornem uns pocs metres enrere per on havíem vingut. Trobarem guixada de color vermell damunt d'una pedra una indicació que hi diu "Cau del Duc". La seguim i a partir d'aquí, tot i que no deixa d'haver-hi senyals, tot és molt intuïtiu, anar baixant entre les roques que ens ho permeten. És sens dubte el tram més complicat de tota l'excursió, però només heu de patir si teniu molt vertigen. Arribarem a un gran forat de la muntanya. Aquesta cova és el Cau del Duc, on s'hi han trobat algunes de les restes més antigues de tot el Principat, datades de fa 300.000 anys. Els que l'habitaven no ho sabien, però estaven vivint els temps del paleolític inferior.

Ara sí que anem arribant al final. El descens és rapidíssim pel camí que hem pres. I més que ho seran els propers metres, ja que hem de transitar pel damunt d'una tartera (coneguda com el Pedrigolet) que és plena de petites pedres arrodonides que es van desprenent de la mateixa muntanya i que faran que haguem d'anar amb una mica de compte si no volem acabar amb el cul a terra en més d'una ocasió. Prenem-nos-ho com un joc, com una activitat divertida, i només que parem atenció de segur que en aquest descens ens farem un tip de riure. A més a més, la tartera són un pocs metres, després dels quals el camí es torna ben planer fins arribar al lloc on havíem iniciat aquesta magnífica aventura.