Ruta de Sanaüja

El seu nom, Sanaüja, procedeix del basc, dels mots zani-goia, que vol dir "guardià de dalt". Possiblement té a veure amb el castell una mica elevat que hi ha i que presideix la vila, i que fa 10 segles els sanaugins i sanaugines ja tenien com a veí. Hi anirem, és clar que sí, però tot al seu temps. De fet, el castell el deixem per al final de tot.

Primer us hauríem d'explicar com arribar-vos a aquest municipi segarrenc. Amb transport públic ho tindreu una mica complicat: la companyia Alsa fa només un trajecte diari, tant d'anada com de tornada, que uneix la vila amb Lleida i que té aturada en poblacions com Balaguer, Artesa de Segre o Ponts.

Amb vehicle privat, haureu d'anar a cercar la carretera C-1412, i després la C-1412a. Us proposem estacionar al vehicle a l'esplanada que hi ha als afores –però pràcticament tocant– de la vila, just davant del convent agustinià i el santuari de la Mare de Déu del Pla, i així, arribats a lloc, iniciar les nostres passes que ens portaran a descobrir uns carrers d'estructura medieval, antics ponts, boniques places i portals de pedra.

Un convent amb història

Ja hi som. Tenim al davant els dos primers elements arquitectònics i patrimonials que cal esmentar del terme de Sanaüja. Situats a l'altra banda de la carretera d'on es troba el centre de la població, el convent i el santuari de la Mare de Déu del Pla estan situats paret amb paret, l'un com a extensió de l'altre, però amb estats de conservació molt diferents. A prop de la porta un panell informatiu ens explica la història d'aquest indret. Hi diu que en el mateix lloc hi havia una ermita, on es venerava la Mare de Déu del Pla, que va ser cedida el 1665 a l'ordre dels Agustins, els quals, el 1735 alçaren el convent, i quatre dècades més tard l'església. Així doncs, s'hi va establir una petita comunitat, formada per un prior, dos sacerdots i un coadjutor. Entre les activitats que duien a terme hi havia la de la formació, amb una escola on ensenyaven el llatí. Iniciat el segle XIX, la comunitat va haver de marxar a causa de les persecucions i l'Estat es va fer càrrec de l'edifici, que va vendre l'any 1844 a Antoni Purroy. Sembla ser que aquesta venda desagradà profundament els veïns de Sanaüja, els quals, amb el rector al capdavant, es varen armar i van intentar fer-se amb el convent. Finalment, alguns sanaugins van reunir els seus estalvis i van aconseguir comprar l'edifici.

De tota aquesta història, el santuari n'ha sortit força ben parat, i encara mostra orgullós la seva façana típicament barroca i s'hi venera avui la imatge de Santa Rita. Són curioses les dues portes "falses" d'entrada al costat de la porta principal, mentre que una sola campana fa vida al seu campanar, havent-hi un buit en l'ull en el què hi hauria d'haver una segona campana.

Endinsant-nos en la vila

Ara sí que ja és l'hora de conèixer les interioritats de Sanaüja. I és tan senzill com creuar la carretera i enfilar el carrer que trobem. De seguida, a la banda de la dreta, ens queda el cementiri, que, si hi voleu entrar, podreu veure-hi la col·lecció de seixanta esteles funeràries discoïdals que daten d'entre els segles XII i el XVIII.

De nou al carrer veurem diverses explotacions agrícoles i probablement tractors que van i vénen, que ens donen bona mostra de la manera de guanyar-se la vida de molta de la gent d'aquestes terres. Seguim fins que trobem un bell pont medieval i que durant molts segles va ser el principal accés a la població. És dels segles XIV-XV i compost per dos arcs de mig punt, mènsules i tallamar. La construcció ens serveix per a salvar la riera de Sanaüja i enfilem tot seguit el carrer de l'Escorxador on, és clar, hi ha l'edifici de l'escorxador, del 1924 segons els números romans de la seva façana, i també un safareig públic.

Acabada aquesta via sortim a la plaça de Sant Roc, observem la baixada que du el nom del mateix sant amb el seu portal, travessem la plaça i anem a cercar el carrer de Bassal, que ens mena a la plaça Placeta. Es tracta d'un espai modern, amb jocs per a la canalla, on hi ha l'edifici de l'Ajuntament, i que sabem que va ser inaugurada l'any 1995 per la placa que ho recorda.

El campanar solitari i La Portelleta

Creuant la plaça Placeta seguim pel carrer de Bassal i girem a mà dreta pel carrer d'Escots, fins a sortir al rovell de l'ou de Sanaüja, la seva plaça Major. Irregular, porxada amb arcs d'acabats diversos i plena de racons, la plaça està presidida per l'església parroquial de Santa Maria, gòtica del segle XVI. El temple, però, no té campanar i el motiu el tornem a trobar en el castell, omnipresent en la vida del poble al llarg dels segles: les campanes d'aquest –que, per cert, s'observa molt bé des de la plaça– ja feien la funció que a qualsevol altre poble tenia un campanar d'església.

No obstant, l'any 1929 sí que es va alçar una torre de campanar en el nucli de la població, però no enganxada a l'església sinó a uns metres d'aquesta. La torre, a la mateixa plaça Major, és d'allò més curiosa, entre dues cases, i amb un coronament de ferro que aguanta les campanes, molt senzill però que li concep un toc modern encara avui.

La plaça Major és el centre de tot; des d'aquí parteixen els diversos verals que fan de Sanaüja aquesta vila d'urbanisme medieval. Els portals n'incrementen la sensació i més que ho fa el que tot seguit anem a veure, el de La Portelleta, encantador, amb diversos arcs.

Per a trobar-lo, hem de sortir de la plaça i anar en direcció al carrer de Moré, girant de seguida a mà dreta. Seguidament passem pel carrer de l'aigua i, arribats al carrer de Valls, el prenem a l'esquerra per a enfilar el camí del castell.

Els cinc ulls

Us ho hem promès: el castell seria el punt i final del nostre recorregut, un final pensem que immillorable, en un monument declarat Bé Cultural d'Interès Nacional, i amb uns vistes esplèndides sobre les teulades de la vila que acabem de recórrer i molt més enllà. Pujar al castell no és gens difícil, agafar una mica d'aire per fer front als pendents més pronunciats i... de seguida ja som dalt! Diuen els entesos que és un dels castells més antics de la zona, ben bé del segle XI si no d'abans, i que, això sí, ha tingut diferents fases de construcció i remodelacions des d'aleshores.

Cert és que avui ens hem d'imaginar, més que no pas veure, les estances del que va ser en el seu moment un gran castell defensiu de la línia del Llobregós, però arribar-nos-hi ens permet moure'ns per les restes d'una construcció on l'any 1583 va ser ordenat sacerdot Sant Josep de Calassanç, gaudir de les panoràmiques i observar també de prop aquest bonic campanar d'espadanya barroc amb cinc ulls de diferents mides, quatre inferiors i un superior, i amb diversos motius decoratius, que segueix imponent alçat al costat de la porta principal.

Quan ens haguem recreat prou amb les vistes i amb la Història, podem baixar pel mateix lloc per on hem pujat i, tot tornant al punt de partida, deambular per altres carrers que no haguem vist encara d'aquesta vila a la que no li cal organitzar mercats medievals per a rememorar l'aire d'aquella època.