Ruta de l'Albi

Heu anat aquest matí a fer una visita als monjos cistercencs de Poblet i ara encara us queda una estona fins a l'hora de dinar? No ho dubteu i aneu a L'Albi, una vila que podreu visitar sense necessitat de dedicar-hi moltes hores, on en poc tros hi trobareu edificis i carrers molt interessants de conèixer, i on es conserven les arrels i l'esperit garriguencs, amb l'oli i les olives que sembla que us hagin de sortir a saludar en qualsevol moment. O sigui que si se us hi fa l'hora de menjar, de segur que en els seus restaurants hi podreu assaborir un oli de primera qualitat. Com hi podeu arribar? Prenent l'autopista AP-2, agafeu la sortida 8 i us hi plantareu en un obrir i tancar d'ulls. També podeu entrar a la vila a través de la carretera local LP 7032, que enllaça Vinaixa amb l'N-240 de Tarragona a Lleida. La Hispano Igualadina hi té aturada en la seva línia d'autobusos interurbans que uneix Barcelona amb Torregrossa, així com la companyia Vibasa hi para en el trajecte entre Lleida i La Pobla de Cérvoles. Si trieu el transport públic, però, penseu que la freqüència és escassa.

Els patrons

Ens va molt bé iniciar l'itinerari als peus de l'ermita dels sants Cosme i Damià, perquè es troba en un extrem de la vila ­–pràcticament s'endinsa en un camp d'oliveres–, perquè és un edifici important per a la gent de L'Albi, i perquè guarda relació amb allò que ja veiem allà dalt i que corona el lloc; com podeu imaginar, ens estem referint al castell, que visitarem avançat el recorregut. Anem per parts.

Sant Cosme i Sant Damià, els Sants Metges, són els patrons de L'Albi, i en honor a ells se celebra cada any una festa el 26 de setembre. Els vilatans porten en processó, en la vigília, les imatges dels dos sants que són a l'interior de l'ermita fins a la parròquia. Allí, el 26 s'hi celebra un ofici solemne i, en acabat, els sants es traslladen de nou a l'ermita, on romanen tot l'any. Els veïns agraeixen d'aquesta manera als patrons el fet que l'estiu de l'any 1885 cap albinenc ni cap albinenca morís a causa del còlera, que feia estralls arreu. Els vilatans dirigien una vegada i una altra les seves súpliques en el decurs d'aquells dies: "Sant Cosme i Sant Damià, lliureu-nos de pestilència".

Les imatges dels Sants Metges no són les úniques que podem veure a l'interior de l'ermita ­–i també a la porta hi són representats. Hi ha unes pintures procedents del castell que representen els sants Abdon i Senén, i una altra de Sant Antoni de Pàdua. Pel que fa a l'edifici, per tractar-se d'una ermita es pot considerar de dimensions grans, i hi destaca el porxo –seieu una estona al pedrís, a l'ombra, i escolteu el silenci dels voltants– i el campanar, amb la part inferior quadrada i la superior octogonal. L'interior de l'ermita és d'una sola nau, espaiosa, amb quatre capelles laterals. Els seus orígens es remunten al segle XVI o finals del XV, però el seu aspecte avui és impecable gràcies a la restauració de l'any 1909 i, sobretot, a la que es dugué a terme després de la guerra civil, ja que en el conflicte bèl·lic –ja els primers dies, el 24 de juliol de 1936– li va tocar el rebre.

Prenent l'ample carrer que parteix just del davant de l'ermita i que també llueix el nom dels sants màrtirs i patrons de L'Albi, trobem una escultura ben moderna: un cargol de mides destacades. L'obra la signa Josep M. Cunillera i Roure i ens dóna bona mostra de la consideració que tenen per aquestes terres de l'animaló, segurament més com a menja que no pas com a bestiola de companyia...

Els barons

La baixada que fa el carrer ens du de cap al pla del Pou, una gran esplanada on conflueixen diversos vials, entre els quals el carrer Major. Nosaltres, però, agafarem ara un que encara és més ample, el camí de Cervià, ja que volem anar a veure l'església de Santa Maria. Al camí deixarem enrere uns safareigs i, després de pujar unes escales, ja som al davant de la façana neoclàssica de la parròquia. El temple s'alça sobre un d'anterior, del segle XII. El que podem veure avui es va inaugurar l'11 de novembre de 1751 i, de l'exterior, el més destacable és el campanar arrodonit, de 34 metres d'altura. A l'interior, malauradament, com a l'ermita, la guerra civil també hi va fer acte de presència, i moltes de les obres que hi habitaven, com un exquisit altar major de l'escultor Feliu de Sayar o un antic orgue que ja es trobava en l'edifici precedent, varen acabar convertits en cendres. Així, el més interessant que queda avui dins la parròquia renaixentista de Santa Maria és la cripta, sota el presbiteri, on el 1751 varen rebre sepultura els barons de l'Albi. Els barons eren els qui habitaven el castell i van tenir una gran importància en el territori al llarg de diferents etapes i moments històrics. Diuen que el 28è baró, Pere Alcàntara de Rocabruna, va cremar el castell en el decurs de les guerres carlines, ja que preferia veure'l incendiat que no en mans dels liberals. Des d'aleshores ­–això era el segle XIX– el castell va quedar abandonat. N'acabarem de parlar quan hi arribem. De moment, seguim descobrint els carrers de la vila.

Els tractors

El carrer de Vilanova ens porta a la plaça. Abans, a tocar de l'Ajuntament, en una placeta, trobem una escultura i unes fonts dedicades a la vellesa. Ara sí, entrem a la plaça porticada, amb porxos ogivals. No hi busqueu ni terrasses de bars ni gran ambient. Més aviat algun tractor tranquil aparcat sota les voltes i que ens recorda, en el mateix rovell de l'ou de la vila, que aquesta és una localitat que viu de l'agricultura, bàsicament de les oliveres però també dels ametllers. La plaça és quadrada si bé un xic irregular i el seu aspecte no deu diferir gaire del que ja presentava al segle XVIII, amb cases de pedra picada, bigues de fusta i balcons de ferro. Certament hi ha poc ambient, però s'hi nota el pes de la Història i ens atreviríem a dir de la importància que tenia L'Albi segles enrere, quan els barons s'ho miraven tot des de dalt del castell i la vila havia arribat a tenir prop de 2.000 habitants (actualment no arriba als 900).

Des d'una de les cantonades de la plaça, enfilem el carrer de la Trilla i arribem al portal de Vinaixa. Del portal en queda un petit fragment de l'arc. Seguim pel carrer que porta el mateix nom i ja comencem a pujar al castell, una pujada plàcida i que de seguida ens depara bones vistes de la vila.

Ja som al castell, sotmès a profundes restauracions els darrers anys, i que s'ha de convertir en un dels centres neuràlgics i culturals de L'Albi. Així, l'aspecte que presenta avui és una barreja de parets, diguem-ne, en estat ruïnós, amb murs completament nous. Però no per això deixa de tenir el seu atractiu. Les excavacions amb motiu de les obres han descobert restes de l'època dels ibers. I si a això hi sumem que, tal com es té constància, al llarg de l'ocupació romana aquí hi hagué un oppidum o fortalesa des de la qual vigilaven la Via Augusta, es pot afirmar que L'Albi, i en especial el turó on s'assenta el castell, ha estat habitat quasi ininterrompudament segles i segles. El castell que coneixem va arribar cap a 1178, després de reconquerides aquestes terres, i primer fou un castell romànic i més endavant gòtic (les modes manen!). Després, més que castell, es convertí en palau renaixentista, que, com s'ha dit, habitaren els barons de l'Albi al llarg de generacions. Fins que es traslladaren al castell de Montsonís, a La Noguera.

La Cooperativa

Nosaltres no anirem ara a Montsonís, però sí que és hora de baixar del castell perquè encara ens queden coses interessants per conèixer a L'Albi. De seguida que som baix, prenem de nou el carrer de Vinaixa, però ara a mà esquerra, i en pocs metres tindrem al davant una magnífica façana d'un celler modernista. No té la grandiloqüència de les anomenades Catedrals del vi que podem visitar a Pinell de Brai, Gandesa o Nulles, però la Cooperativa del Camp de L'Albi és una molt bona mostra del saber fer de l'arquitecte Cèsar Martinell. Data del 1919 i a més a més a la botiga hi podreu tastar i comprar l'excel·lent oli d'oliva verge que s'hi elabora.

Per tornar allí on hem començat, us recomanem que passeu ara pel carrer Major, amb arcs semblants als de la plaça, i sobretot que entreu al carrer del Call. Fou important la presència de jueus a L'Albi des de finals del segle XII, i avui ens queda com a mostra aquest cèntric carrer molt ben conservat i al que s'hi accedeix passant per sota d'un arc gòtic del segle XIV.

Finalment, i tal com esmentàvem al principi, us ampliem la informació sobre les pintures rupestres que hi ha a la Vall de la Coma. Per a visitar-les, ho heu de sol·licitar a l'Ajuntament (telèfon: 973 17 50 04). Hi heu d'anar sortint de la vila i prenent el camí de Les Borges Blanques; hi ha indicadors que us hi guiaran. Les pintures es troben en una balma petita, i "l'obra" la integren deu elements amb predomini del color vermell, possiblement realitzada amb una branca filosa amb el seu extrem estovat. Diuen els entesos que la seva importància rau en què els motius representats suposen innovacions tipològiques respecte d'altres pintures d'aquells temps. Sigui com sigui, sens dubte una bona manera d'acabar de descobrir L'Albi, una vila que, com veieu, ens ha permès viatjar a través dels temps, des de les mostres d'art més antigues que coneixem fins al modernisme de Martinell, passant per les fortaleses medievals, els calls jueus i les esglésies barroques.