Els refugis antiaeris a Barcelona

Una mica d'història

Barcelona va ser la primera ciutat bombardejada sistemàticament contra la població civil en una guerra durant la Guerra Civil Espanyola pels exèrcits aeris alemanys i italians. Alguns historiadors diuen que aquests bombardejos van ser un entrenament previ a la Segona Guerra Mundial per part dels exèrcits nazis, però el que sí que és ben cert, és que la societat civil i les autoritats del moment van haver de mobilitzar-se contra un perill que els amenaçava dia i nit.

La Generalitat de Catalunya, concretament des de la Junta de Defensa Passiva de la Generalitat, va encarregar a Ramon Perera, un enginyer de 31 anys que era membre de la Junta, el disseny d'un sistema que permetés a la població refugiar-se dels atacs aeris.

La solució que Ramon Perera trobà més efectiva en aquell moment, era sota terra. Es tractava de la construcció de refugis antiaeris a uns quants metres sota terra als quals es podia accedir a través de l'escala d'un bloc de pisos o des del mateix carrer. Però aquest model de refugi, era més que un refugi: es tractava de construccions amb volta catalana d'obra vista per resistir la força de les bombes i entrades en ziga-zaga per protegir-se de l'ona expansiva de la metralla. Un disseny de defensa passiva que en el seu moment no convencia a tothom, perquè el soroll de les bombes feia que hom pensés que allò cauria en qualsevol moment. La realitat però és que la comunitat d'enginyers i arquitectes actualment els qualifica com d'estructures molt avançades en el seu temps i la prova és la seva alta efectivitat, ja que segons els historiadors, de moment, no es coneix cap víctima mortal dins d'aquestes construccions. 

La construcció dels refugis, uns 1400 només a Barcelona, va dur-se a terme gràcies a la col·laboració de tota la població, en aquell moment, tots se sentien arquitectes: els homes construïen, mentre les dones i els nens treien la runa a l'exterior. Enginyers d'altres països com Cyril Helsby, van quedar tan impressionats per aquestes construccions que fins i tot alguns van anar a Barcelona per observar-los en primera persona. 

Després de la Guerra Civil, Perera va poder salvar part de la documentació de la Junta de Defensa Passiva -la qual va anar a parar als arxius de Salamanca -i després, com molts altres republicans, marxà a l'exili. A Perpinyà, la Creu Roja li facilità escriure cartes a l'estranger i contactà amb Helsby, qui l'ajudà a refugiar-se a Londres sense tenir cap paper ni documentació, tot un privilegi per un exiliat però que tenia la solució de la protecció dels ciutadans londinencs en una Guerra Mundial a punt d'esclatar.

No obstant, el govern conservador britànic del moment va apostar al final pel Model Anderson, una espècie de construcció metàl·lica que s'instal·lava als jardins de les cases, envers al Model Barcelona de Perera, el qual el govern tatxava d'obres per a que la població es tornés covarda i gandula, fet que no havia ocorregut mai a Barcelona. El resultat del Model Anderson va ser catastròfic, ja que no tothom tenia jardí per instal·lar-lo a casa seva, i els que ho podien fer, es trobaven amb unes construccions que protegien de la metralla però no de les bombes. Informes confidencials de l'època, que han sortit a la llum recentment, reconeixen que no haver adaptat el Model Barcelona, ha estat un fracàs, perquè a Londres moren més de 40.000 persones, vuit vegades més que totes les víctimes durant la Guerra Civil a tota Catalunya.

Com a curiositat, cal dir que Perera va acabar treballant en la indústria de guerra, ell, l'home que havia salvat tantes vides.

El refugi 307 del Poble Sec

El refugi 307 del Poble Sec és al peu de la muntanya de Montjuïc i és un dels més grans. Els veïns del barri van excavar 400 metres de túnel assessorats per arquitectes. El refugi s'il·luminava mitjançant llums de petroli i tenia una capacitat per a 2000 persones que seien en bancs de fusta. El barri va ser un dels més castigats pels bombardejos aeris, fins al punt que una mateixa família havia perdut la seva vivenda dos o tres vegades mentre estava a refugiada sota terra, i al final acabava vivint en un dels refugis de la ciutat.

Fa anys, la mobilització veïnal, va permetre que el refugi no caigués en l'oblit. Ara, gràcies a la seva restauració, qualsevol pot veure aquest important vestigi del passat immediat del nostre país.

Actualment, el MUHBA Museu d'Història de Barcelona gestiona el refugi i hi fa visites guiades per a escolars entre setmana i per a particulars el cap de setmana. Cal estar atent a les activitats especials que el Museu organitza durant les diferents èpoques de l'any. La visita discorre per les diferents estances del refugi -una font amb una cisterna d'aigua, la cuina, la farmàcia on es guarien els ferits per aïllar-los dels altres ocupants del refugi... - i evoca a les sensacions dels que un dia van estar-hi tancats - la olor i la sensació d'humitat, el soroll de les gotes d'aigua, el so d'una sirena i de ràdios... mentre s'explica que la gent que s'hi refugiava estava realment en unes condicions dramàtiques, ja que probablement tenien familiars fora i mentre eren sota terra estaven totalment desinformats del que passava al carrer i després quan sortien se'l trobaven ple de ferits i cadàvers.

El refugi de la Plaça del Diamant

Al barri de Gràcia, on s'hi van construir uns noranta refugis, hi trobem el de la famosa Plaça del Diamant. Aquest refugi es va redescobrir el 1992 gràcies a la construcció d'una estació elèctrica i a la una historiadora que tenia proves de la seva existència i, després de diversos treballs de recuperació, va ser reobert el 2006 al públic. La humitat i la temperatura han permès que aquest refugi sigui un dels més ben conservats.

Amb una capacitat per a 200 persones i enfonsat a 12 metres sota terra, hi ha uns 250 metres de túnels estrets que recorren el subsòl de la plaça i del carrer de les Guilleries. Les parets i el sostre són de maons i encara es poden veure els sanitaris del refugi de la plaça Joanic, els bancs de pedra, la infermeria i fins i tot les marques del fum de les espelmes que els veïns portaven per il·luminar-se quan entraven al refugi després de sentir la sirena d'una de les fàbriques properes que els alertava d'un bombardeig imminent.

En les visites, els visitants hi participen activament, ja que interpreten el paper de les persones que s'amagaven en aquests refugis. Cal concertar les visites.

El Refugi de la Plaça de la Revolució

A la mateixa vil·la de Gràcia trobem un altre refugi, menys important i en pitjors condicions que l'anterior. Des de la plaça, en concret des de la quarta planta del pàrquing, s'hi accedeix per una petita porta que no sempre és oberta. Hi ha visites esporàdiques impulsades pel districte de Gràcia. 

En aquest cas, el refugi va quedar al descobert en fer les obres de remodelació de la plaça.

Es pot visitar una part del que va ser en el seu moment. El refugi està ben il·luminat, però la olor i la humitat que hi ha són bastant forts.  

El que es pot visitar és només una part molt petita de l'antic refugi formada per una galeria i dues sales d'infermeria, a l'entrada de les quals encara es pot veure la inscripció "CURAS". Originalment ocupava tota la plaça, a una profunditat d'uns 11 metres, amb tres passadissos i tres galeries que tenien cablejat elèctric. L'amplitud dels passadissos oscil·lava entre 1.6 i 2 metres i al contrari dels altres dos refugis, les parets estaven revestides de guix amb estants per col·locar medicaments i instrumental mèdic. Els bancs adossats al mur encara es poden veure. El sostre en volta, està suportat per un sistema de bigues de ferro.

El refugi del Palau de les Heures

Aquest refugi presenta un magnífic estat de conservació i fins i tot manté intacta la instal·lació elèctrica, encara que adaptada als temps moderns. No obstant, la seva visita està condicionada a l'acceptació de la petició dels visitants per part de la Universitat de Barcelona i la Diputació de Barcelona (propietàries del Palau de les Heures).

Aquest refugi té un especial interès històric per ser el que assegurava al president de la Generalitat del moment, Lluís Companys, durant els bombardejos a la ciutat. El president havia anat a viure en aquest palau ja que s'ubicava lluny dels objectius estratègics perseguits per l'aviació franquista.

L'accés és fàcil des d'una porta metàl·lica situada al soterrani del palau i baixant unes escales que porten a un túnel amb una volta de formigó i parets de maó d'uns 40 metres de longitud, uns 1.15m d'amplitud i uns 2.15m d'alçada. La construcció té una gran consistència i qualitat tècnica que inclou també un pou de ventilació.

Altres refugis

Hi ha molts altres refugis a Barcelona que són objectius de visitar, però el problema de la política cultural i la titularitat privada que tenen molts d'ells impedeix que estiguin oberts amb normalitat al públic. Només s'hi pot accedir si s'al·leguen determinats motius com la investigació o rodatge de produccions audiovisuals.

També és interessant comentar que a falta de refugis per tota la població, molts ciutadans també aprofitaven els passadissos i les estacions de metro i tren per convertir-los en refugis improvisats. L'estació de Plaça Universitat és un exemple clar d'aquest doble ús de les estacions.  

Com arribar-hi?

Refugi 307:

• Amb Metro: parada Paral·lel (L2 i L3)
• Amb Autobús: línies urbanes 20, 21, 24, 36, 57, 64, 91, 121 i 157.   
• Amb Funicular: funicular de Montjuïc (parada Paral·lel)

Refugi de la Plaça del Diamant i Refugi de la Plaça de la Revolució:

• Amb Metro: parada Fontana (L3)
• Amb Autobús: línies urbanes 22, 24, 28, 39, 87, 92, 114 i 116.
• Amb FGC: parada de Gràcia

Refugi del Palau de les Heures:

• Amb Metro: parada Mundet (L3)
• Amb Autobús: autobusos urbans 10, 27, 60, 73 i 76 i, des de Badalona, B16 i B19.