Passejada fins al pou de gel d'Argençola

Viurem de prop el paisatge agrícola d'aquesta part de la comarca, on el seu relleu ondulat l'obliga a una alternança amb el bosc formant un atractiu mosaic agroforestal. Així, doncs, els camps de conreus de secà sovint afeixats amb alts marges dibuixen boniques formes entre les clapes de bosc de les parts menys favorables.

Anirem veient masos, molts també dalt els careners, que ens recorden qui és el responsable del manteniment d'aquest paisatge. Alguns, abandonats; altres, en actiu amb noves propostes per revitalitzar el turisme de proximitat a la comarca.

Passat cal Rabasser i amb vista a cal Jepet i can Serrats, a l'altre costat de la vall, baixem fins a la llera del torrent dels Verdaguers, entre camps d'ordi i retalls d'una pineda solella amb aromàtiques que ens acompanyen pel camí.

Entrar a la llera del torrent, sota àlbers i aurons, ens fa sentir la frescor d'aquests fondals i adonar-nos del canvi de vegetació entre els solells i els obacs. És per aquest motiu que tot seguit toparem amb el pou de gel. Antics reservoris i dispensadors de fred segles enrere.

Pujarem de nou, ara travessant una altra pineda obaga on les aromàtiques han quasi desaparegut deixant el seu lloc a altres arbusts de més port. Sortirem dalt el camí carener de Clariana, davant els masos de cal Jepet i can Serrats, on podem conèixer de més a prop el ramat d'ovelles de can Serrats. Els bonics roures entre els dos masos ens donen una pista de quin podia ser el bosc abans que els pins s'escampessin.

Tornem pel camí carener direcció Argençola, gaudint de nou de les vistes ara en direcció a Santa Coloma de Queralt (ponent), a la propera comarca veïna de la Conca de Barberà. Passarem pel costat d'un turonet, a sobre de cal Macari, on s'han trobat unes sepultures de lloses i, després, per costat de can Sebastià, que conserva un forn, avui tapiat, integrat a la masia de 1916. Fàcilment, d'aquí dalt la carena, podem veure algun rapinyaire típic d'aquests ambients oberts com el xoriguer o l'aligot, aturats en pals o fils o bé voleiant resseguint els camps cercant aliment. Passant pel costat de les últimes cases abans d'arribar al cotxe, us podeu fixar en els nius d'oreneta cua blanca que hi ha sota la cornisa d'una d'elles.

Què veurem durant la ruta?

Pou de gel

No us acosteu massa al forat! Es pot enfonsar.

L'activitat dels pous de gel és coneguda des de temps dels romans (2000 a. C.); el seu gran desenvolupament va tenir lloc entre els segles XVI i XIX, amb un període d'esplendor als segles XVII i XVIII i acabant a finals del XIX amb l'arribada de les indústries de gel artificial. Fins aquest moment la conservació d'aliments es realitzava gràcies a la salmorra, als adobs, a les conserves o a l'aprofitament de la neu o el gel.

El gel es feia servir a l'estiu per a la conservació d'aliments, per combatre la febre, com a anestèsic, per a les cremades, per aturar hemorràgies, com a refrescant de begudes i per fabricar gelats. Construcció de pedra seca de forma cilíndrica, i que actualment li manca la totalitat de la cúpula. Té un accés lateral, que era per on s'extreia el gel.

Es caracteritza, com la majoria de pous de gel, per la seva situació, en una zona d'obaga i fresca.

Els masos

Cal Jepet dels Pous es remunta a inicis del segle XVIII, tot i que no és descartable que en aquest indret hi hagués anteriorment una altra edificació, ja que, com el seu propi nom indica, era una zona amb abundants recursos hídrics. 

Un exemple del recurs hídric són aquests bonics roures martinencs, característics dels llocs més frescals i humits. Un d'ells al costat mateix d'un pou. Al davant teniu can Serrats. Té un ramat de gairebé 300 ovelles.

La producció d'oví de qualitat ecològica i saber complementar la gestió del ramat amb activitats d'ecoturisme són un clar exemple de l'adaptació d'aquesta manera de fer als nous temps. El municipi d'Argençola està format per set pobles i la seva població es troba disseminada en cases aïllades. Vet aquí la importància dels masos en aquest territori agrícola. Els pobles, normalment creixien al voltant i sota el castell que coronava el turó.  

Murs i horts

Som a la llera del torrent dels Verdaguers. Uns 60 m aigües avall, al costat dret, sota unes escales que baixen del camí de l'obaga, hi ha la font dels Verdaguers. El brollador és cobert per una estructura de pedra. Antigament era la font del poble. Nosaltres no l'hem trobada.

L'agradable sensació de frescor ens la proporcionen els àlbers i els aurons negres. Els murs que veieu amb porta inclosa sostenien les feixes més properes al torrent on la gent del poble tenia l'hort. Comença aquí una vegetació molt diferent de les brolles solelles.

És una vegetació més d'estatge montà. A la primavera, març-abril, entre molses i heures, la llum que arriba al sotabosc travessant les capçades nues afavoreix la floració de l'herba fetgera (per la coloració de les seves fulles) de flors blanques (foto), també podria tenir flors liles.  

Flora: Pineda solella

Som al país del carrascar (al solell) i el roure de fulla petita o valencià (a l'obac). Pas entre l'estatge mediterrani i el montà. La secular activitat humana domesticant el paisatge va fer desaparèixer aquest bosc. Amb el temps, els terrenys menys productius i abandonats s'han anat reforestant per a obtenir nous recursos: fusta i biomassa.

El bosc dominant ara és la pineda secundària (no autòctona) de pi blanc (Pinus halepensis) als solells i de pinassa (Pinus nigra) als obacs. Creixen sobre el sotabosc propi dels alzinars i rouredes que haurien d'ocupar el seu lloc.

Aquí, al solell calcari, trobem una brolla de romaní i timó esquitxada de bonics càdecs com el que teniu al costat del camí (dues ratlles blanques sobre les petites fulles punxants). També s'hi fa el coscoll, la jonça i el llistó com a gramínia dominant.

A ple sol, altres aromàtiques ens acompanyen pel camí: el timó o farigola, la sempreviva borda i l'espernallac de bonics botons de flors.

Flora: el corner

Amelanchier ovalis Bonic exemplar just al costat intern del giravolt. Tot el camí que segueix està vorejat pel mateix arbust. Entre la pineda queda algun roure, testimoni de l'antic bosc.

El corner és de la família de les rosàcies com altres arbusts que hem vist: l'arç blanc, el roser silvestre o gavarrera; és típic de terrenys calcaris de la zona mediterrània o de la muntanya mitjana. Aquí ens trobem en un espai de transició entre els dos ambients. De fulla caduca, pren boniques coloracions grogues a finals de la tardor. La medicina tradicional atribueix a la infusió de l'escorça amb bicarbonat sòdic propietats com a hipotensor, diürètic, astringent i antiinflamatori.

A les fulles se'ls atribueix propietats hipotensores i antipirètiques (per baixar la febre). La saba s'utilitza com a diürètic i antireumàtic.  

Paissatge agrari

Sou davant el paisatge típic de l'Alta Anoia que drena cap a la conca d'Òdena al riu Anoia. Al fons, els contraforts de Montserrat i Sant Llorenç del Munt. Relleu ondulat format per petites carenes, erosionades amb facilitat formant els torrents que baixen a la conca. Els terrenys més planers i aptes s'aprofiten per a conreus de cereals de secà: blat i ordi.

Antigament, les parts més costerudes s'afeixaven amb grans marges de pedra i es conreaven fruiters de secà com els ametllers, olivera i vinya. Això avui ha desaparegut convertint-se tot en cereal, una mica de colza i algunes farratgeres. A les parts més costerudes i de pitjor qualitat agronòmica domina la pineda secundària (no autòctona).

Altres terres poc productives són matollars i erms on la qualitat del sòl, els incendis o la pressió ramadera han fet que no es pugui desenvolupar el bosc. L'alternança de textures vegetals, en harmonia amb la suau topografia forma patrons molt atractius, de línies corbades.

Col·laboració: Ajuntament d'Argençola i Joan Solà (Associació el Trill)