Passejada cultural de Sant Sebastià a Bigues i Riells

Estructura situada al marge dret de la pista que correspondria a un antic forn de pega. El quitrà i la pega vegetal són productes derivats del bosc, coneguts i usats per I'home almenys des del neolític final (alguns autors parlen del seu ús en el paleolític) i fins encara no fa 40 anys. Curiosament són productes molt poc documentats, tant pel que fa al seu art de fabricació com pel que fa al seu impacte en l'economia de les diverses èpoques. Això probablement sigui degut a diverses causes: per una banda, la seva fabricació va ser essencialment una activitat familiar i una font d'ingressos secundaria per als seus productors, com passa arnb moltes de les activitats relacionades arnb el bosc.

Seguim per la carretera fins a trobar la pista que puja al Pla. Al seu inici hi ha un forn de pega i a dalt el Pla un seguit de cases, algunes maltractades pel temps, i amb molt bones vistes dels Cingles de Bertí. Després d'aquesta munió de cases i edificis, una cruïlla de camins la seguim a la dreta en direcció al Big-Fai i quan arribem a la seva alçada seguim un camí a l'esquerra, que passa al costat de l'estructura d'una casa que es va quedar a mig fer.

Aquest camí, després de creuar un torrent, el deixem per anar a veure un altre forn de pega i un d'obra. Retornats al camí, passem pel costat de can Segimon i per darrere del veïnat, amb una pujada que fa un parell de revolts per guanyar alçada.

Forns de can Geroni

Un d'ells és un forn d'obra de dos metres d'ample per 2,20 m de profunditat. A la banda de muntanya (est), encara presenta la part inferior de la paret que tancava el forn. S'observen disset forats (fumeroles) que comuniquen el forn amb l'olla (un metre de profunditat).

Aquesta té planta circular i s'hi accedeix per un corredor de mig metre, tot fet en argila cuita. L'interior està ocupat per una columna circular. El segon forn es troba a escassos metres de l'anterior, en el mateix marge, i podria correspondre a un forn de pega. Presenta la forma d'una gran olla feta amb terra cuita. Fa uns dos metres de diàmetre en la seva part més ampla i una mica més d'un metre i mig d'altura.

Al final de la pista tombem a migjorn i arribem al Salt de Núvia.

Salt de núvia

Heus aquí que un dia una donzella pujava cap a l'ermita de Puiggraciós per donar la seva mà a un ric comte que de desconegudes terres havia vingut. Ella s'havia promès a Maria Santíssima i no volia trencar la seva promesa; però tant els seus pares com els seus parents ho volien, i ella havia d'obeir-los. Amb ella hi anava una comitiva, i amb el comte una altra. Ambdues es van trobar en un dels revolts; eren moltes les ganes del jove comte de trobar-se amb la seva promesa. Però tan bon punt es van trobar, el cavall que duïa la donzella va donar un bot i, tot girant en rodó, arrencà a córrer semblant a un llamp i va llançar-se costa avall.

En un principi tots es van quedar parats per la sorpresa, més tot seguit es llançaren a tota brida per aconseguir aturar el cavall de la donzella; més l'intent fou en va. El cavall continuà corrent fins arribar al damunt d'un torrent que passa gairebé per l'indret de l'església de Bigues.

La timba, que no se li veia fons, era dreta i espantosa. El cavall es va aturar només el temps necessari per a donar una més forta embranzida i, de cop, llençar-se per damunt de tot allò, fins a ésser al jaç de l'aigua. En aquell moment del salt, els perseguidors tot just arribaven. Es van posar a diferents punts damunt de la timba, però ja havien fet tard. Descavalcaren dels cavalls i van anar al fons del torrent a cercar el cavall i la donzella, però no van trobar res.

Sols allí on havia caigut el cavall, damunt d'una roca, van veure assenyalades les seves potes, que encara avui es poden veure. Des d'aquell dia el lloc va ser conegut, com encara ho és avui en dia, el Salt de la Núvia. Francesc Maspons i Labrós Tradicions del Vallès, 1876.

Can Lluís (El Pla)

Masia formada per l'afegit de cossos al llarg del temps. Sembla que l'edifici original era de dos petits cossos paral·lels a façana, de planta baixa i golfes, amb coberta a dues aigües, que després va créixer en alçada prolongant una de les vessants de la coberta fins a l'extrem, quedant la coberta a una sola pendent.

Aquest edifici original té les parets de pedra, de mides regulars, i les obertures emmarcades per llinda i brancals simples. Les pedres estan poc treballades. Aquest edifici es va ampliar per la banda dreta, amb parets de paredat i alguna part de tàpia. També es van modificar les obertures de la façana principal, que estaven emmarcades per obra de maó, i tota la façana estava arrebossada.

És una de les moltes masies que veiem al Pla, però és la que toca el camí i, de manera contraproduent, és la que ha arribat en pitjor estat a la nostra època. Els camps obren el paisatge i veiem els Cingles de Bertí a l'horitzó i la casa del Rull coronant el turó que li dóna nom.

En aquest punt retornem a l'asfalt i ens dirigim ja a l'església, l'objectiu final. 

Església de Sant Pere

El nucli històric de Bigues es troba lligat a la Baronia de Montbui, de la qual formà part des de l'any 1059, quan Mir Geribert i Guisla van obtenir l'alou comtal que formaria la Baronia. Actualment és un conjunt d'edificis situats al turó de Bigues. Inclou els cossos de l'església, l'edifici de la Rectoria, Ca n'Adzet, l'antic Ajuntament (cal Mariano) i les antigues escoles municipals. És una mostra de l'arquitectura semirural que s'ha anat reformant al llarg del temps, per adaptar-se a les noves necessitats.

Destaca l'edifici de la Rectoria i Ca n'Adzet, amb origen al segle XVI, i com a exemples d'arquitectura de finals del segle XIX hi ha l'antic Ajuntament i l'edifici modernista de les escoles municipals. Bigues es caracteritzava, ja en temps passats, per nuclis d'habitatge molt dispersos en el territori, aprofitant els recursos disponibles i lligats a les explotacions agràries.

Bigues no té un nucli urbà definit i consolidat al llarg del temps. El turó de la parròquia va perdre habitants i activitat quan la població es va traslladar a la vall, millor comunicada, i amb més disponibilitat de recursos. Sant Pere de Bigues, esmentada el 1059, tot i que l'actual església data del 1737.

De planta de creu llatina, consta de tres naus amb capelles laterals i és coberta amb volta de llunetes. Conserva de l'edifici romànic del segle XII la nau central d'entrada a l'actual, amb l'antiga porta, ara tapiada, que tenia un arbre de la vida pintat al timpà. El creuer, les naus laterals i la cúpula són del segle XVII, així com un valuós retaule renaixentista dedicat a la Mare de Déu del Roser, i el campanar de torre és del XVIII. Encastada al costat esquerre als peus de l'església hi ha una pila baptismal del segle XVI, sense peu.

Retronem ja cap a la Plaça del Mercat per tancar l'itinerari. Per allargar-ho una mica baixem per l'Avinguda Catalunya i a l'arribar el camí de can Badell el seguim ja fins al final de la ruta.

Font: Ajuntament de Bigues i Riells (Grup Excursionista de Bigues i Riells Amics dels Cingles de Bertí)