Pala Alta des de la Mare de Déu de Montalegre

Comencem a caminar per un corriol en direcció Est (trobem un pal indicador per anar a la Pala Alta i que ens adverteix dels precipicis que hi ha durant el recorregut.

El camí comença planejant i entra a un tram de bosc típicament mediterrani, dominat per l'alzina i diversos tipus d'arbustos. El corriol és evident durant tot el camí i no hi ha pèrdua.

Més amunt, trobem una desviació a la dreta indicada amb una fita. Aquest corriol ens permet pujar a un petit roc amb vistes i, alhora, podria servir per baixar directes per una canal. Seguim el caminet i les successives fites que ens porten al peu d'una roca que grimpem fàcilment. Un cop dalt, veurem alguns dels cingles de la Serra de Mont-roig, (si la boira hivernal ens ho permet).

Desfem el camí fins a la bifurcació i seguim amunt en suau pujada fins a un altre turó de la serra. Baixem uns metres i encarem una pujada amb més entitat fins al cim culminant de la serra, la Pala Alta, que està coronada per un vèrtex geodèsic i una caseta de guaita forestal.

Veurem que el camí transita per més a l'interior de la carena però que també es pot pujar més a prop de la cinglera ja que el terreny és força obert. Des del cim, albirem tot el mar de boira interior, així com les muntanyes de la Serralada Prelitoral i Montserrat (si el dia és clar). Cap a l'altre cantó, el Montsec i alguns cims emblemàtics del Pirineu, com el Mont Perdut.

Continuem resseguint la carena de la serra i ara ens toca perdre uns metres per després encarar un altre petit turó que vorejarem pel seu vessant nord. Si volem arribar fins al cim, ens podem desviar momentàniament del camí per arribar-nos-hi.

Un cop passat aquest altre turó, afrontem el tram de baixada més fort del recorregut. El corriol baixa amb força per anar a buscar el coll de Porta. El tram és pedregós però accessible.

Un cop hem perdut alçada, arribem a prop del coll de Porta, on arribem a la pista forestal. La seguirem cap a la dreta, sentit Oest, per anar tornat cap a l'ermita de Montalegre. La pista va planejant i baixant suaument per sota la cinglera que acabem de fer per dalt. Així tenim una doble visió de la muntanya.

Un tram més avall, la pista arriba a l'encreuament amb la pista que puja a l'ermita de Montalegre. Seguim per la dreta, amunt, i de fet podríem anar seguint tota l'estona aquesta pista fins a arribar al santuari. Tot i això, poc després veiem un corriol a la dreta que s'enfila decidit. Decidim seguir-lo.

Segurament es tracta d'un camí fressat especialment per als escaladors que volen arribar al peu de via. El corriol està una mica menys fressat però les fites ens indiquen perfectament per on s'ha de passar. Es creuen diverses tarteres i trams amb pedra sense dificultat. Les fites ens ajudaran a entreveure el camí en els punts on sigui menys fressat.

Finalment, ja a la part alta, ignorem algunes bifurcacions que s'enfilarien per les canals i nosaltres seguim el corriol que ara gira i se'n va cap a l'Oest. Poc després ja veurem l'ermita just a sobre nostre. Ja sols ens faltarà acabar de fer aquest tram de pujada. En conjunt, aquesta drecera és bastant dreta.

Autoria imatges i text: Sergi Boixader