Les ciutats dels morts, els cementiris més singulars de Catalunya

El cementiri d'Olius

Prop de l'església d'Olius, al Solsonès, trobem un dels cementiris més peculiars de Catalunya, construït el 1916 seguint l'estil modernista. Aquest espai va ser dissenyat per Bernardí Martorell i Puig i es caracteritza per estar molt integrat a la natura.

El cementiri es va construir en un lloc de roques caigudes envoltat d'alzines, uns elements als quals es va voler donar un simbolisme ja que les roques caigudes signifiquen la mort i les alzines verdes la vida. Una de les principals característiques d'aquest espai es que va respectar l'entorn natural on es trobava, fugint de l'estructura clàssica de cementiri conformada per carrers de nínxols i xiprers.

Bernardí Martorell va tenir una clara influencia de Gaudí, això és reflexa sobretot en l'arc parabòlic que dona entrada al cementiri o en la doble creu que hi ha al capdamunt de l'espai funerari. Una altra de les curiositats de l'espai és el fet que les tombes i panteons estan excavats a la roca.

El cementiri d'Olius és un exemple d'integració entre la natura i l'arquitectura, un lloc on l'art funerari modernista va obtenir un dels seus exemples més interessants. Amb el pas dels anys el cementiri ha conservat la seva estructura original, sense trencar ni espatllar l'estructura original de l'espai.

Cementiri d'Arenys de Mar

El cementiri d'Arenys de Mar es podria considerar el cementiri literari de Catalunya gràcies al fet que el poeta i escriptor Salvador Espriu el va convertir en un escenari literari i mític amb l'obra “Cementiri de Sinera”. L'univers literari d'Espriu té, per tant, en aquest lloc un referent important que es va reflectir en versos com els següents: “Passejaré per l'ordre de verds xiprers immòbils damunt la mar en calma”.

Però més enllà del seu cantó literari, el cementiri d'Arenys és un exemple de cementiri mariner mediterrani. El recinte està situat al capdamunt del turó de la Pietat, una de les seves perspectives més conegudes és la del passadís d'entrada, des d'allà, girant-nos cap a la porta podem observar el mar Mediterrani entre xiprers.

El cementiri va ser inaugurat el 1868 al costat de l'ermita de la Pietat, està dividit en tres grans replans que són travessats per un passeig de xiprers. Els dos primers replans estan envoltants de nínxols, en el tercer s'hi troben els panteons construïts per gent adinerada com industrials o “americanos”, en aquest indret és on l'art funerari llueix la seva màxima expressió amb escultures fetes per Josep Llimona, Frederic Marès o Venanci Vallmitjana.

Tornant al cantó més literari del cementiri hi podrem trobar el nínxol on hi ha enterrat Salvador Espriu, és el número 381, al final del segon replà a mà esquerra. Podem accedir a aquest indret des del camí del cementiri, un camí de xiprers que es va enlairant per damunt del mar, un cop arribem al capdamunt del turó, des d'allà, podem observar el poble i altres indrets de costa  situats a l'entorn d'Arenys de Mar.

Cementiri de Poble Nou

En aquest barri de Barcelona s'hi va construir el primer cementiri fora muralles. Fins aleshores els enterraments es feien en els cementiris que hi havia al costats de les esglésies. Amb la construcció d'aquest cementiri es va voler posar fi a aquesta pràctica ja que fer els enterraments a dins d'una ciutat tant densa com Barcelona provocava problemes d'higiene i tot plegat era un focus d'epidèmies.

La inauguració va ser feta el 1775 però l'any 1808 l'espai va ser destruït a conseqüència de l' invasió francesa, l'any 1819 va ser reconstruït en el lloc on el trobem actualment. El cementiri del Poblenou era conegut també com el de l'Est o el Vell, ja que va ser anterior al nou, el cementiri de Montjuïc. La reconstrucció del cementiri del Poblenou va ser feta segons un projecte d'estil neoclàssic de l'arquitecte italià Antonio Ginesi.  El projecte de Ginesi està basat en dos carrers entrecreuats que, al mateix temps, creen quatre grans illes per fer-hi els enterraments, a la cruïlla dels dos carrers s'hi aixeca un monument dedicat a les víctimes de la febre groga que es va produïr a Barcelona l'any 1821.

Altres elements generals d'interès són la part davantera del cementiri amb un jardí i quatre departaments, la porta principal presidida per dos obeliscos decorats amb dues escultures que simbolitzen la fe i l'esperança, fetes per l'escultor F. Pagès Serratosa i l'àngel que presideix el pòrtic, fet pels germans Vallmitjana. Com sol ser habitual en molts cementiris la part dels panteons és la que, artísticament, és més espectacular i interessant. En aquesta part es demostra que la burgesia barcelonina també va voler demostrar el seu poder a través de mausoleus i pavellons construïts amb una gran qualitat artística. Entre totes les construccions funeràries en destaca el gran nombre d'escultures que hi ha, una de les més emblemàtiques és l'obra “El petó de la mort”, feta, l'any 1930, per Jaume Barba.

El cementiri del Poblenou també acull diversos morts il·lustres, així es poden visitar les tombes de personatges com el compositor Josep Anselm Clavé, l'escriptor Serafí Pitarra o la sepultura d'una de les antigues famílies nobles més conegudes de Barcelona, els Maldà.

Més enllà de personatges coneguts per la seva dimensió històrica també és molt popular la tomba del “Santet”. Aquest sobrenom correspon a Francesc Canals, mort el 1899 als 22 anys. En vida era una persona molt estimada per tot el seu entorn, d'ell se'n parla com una persona que era molt donada als altres i amb capacitats sobrenaturals. Al cap de poc de la seva mort va començar a sorgir una veneració cap a la seva tomba ja que es va començar a creure que concedia favors, una veneració popular que es va anar incrementant i que ha arribat fins als nostres dies.

Cementiri de Portbou

El cementiri de Portbou està situat en un indret de gran bellesa ja que, com altres cementiris mariners, està al costat del mar. El cementiri va ser acabat el 1855 ja que, fins aleshores, els enterraments es feien per mar al municipi veí de Colera ja que no hi havia cap ruta terrestre oberta.

El cementiri d'aquest poble fronterer està indiscutiblement associat a la figura de Walter Benjamin, assajista, traductor i filòsof alemany d'origen jueu, mort a Portbou el 26 de setembre de 1940. Benjamin fugia, juntament amb d'altres persones, dels nazis per anar a Portugal i, des d'allà, travessar l'oceà Atlàntic per arribar fins als Estats Units. Walter Benjamin no hi va arribar mai ja que va morir a Portbou en estranyes circumstàncies mai aclarides. El filòsof va ser enterrat al cementiri de Portbou, tot i que no se sap exactament on són situades les seves restes s'hi pot trobar una placa commemorativa per recordar-lo. A l'esplanada que hi ha davant l'entrada del cementiri s'hi pot trobar el memorial dissenyat per l'artista israelià Dani Karajan, amb el nom de “Passatges”, aquesta obra consisteix en un túnel de metall en pendent que baixa fins al mar.

Cementiri de la Teresa, Bausen

Acabem la ruta a la Val d'Aran, al municipi de Bausen, visitarem un petit cementiri on hi ha enterrada una sola persona, la Teresa.

Al voltant d'aquest espai s'hi amaga una historia, tràgica i romàntica al mateix temps, que va passar a primers de segle XX. La Teresa i el Francesc eren una parella jove que es volia casar, eren parents, tot i que llunyans, un fet totalment normal en aquella època pel fet de trobar-se en una zona aïllada i amb poca població. El capellà, al·legant aquest parentiu, no els volia autoritzar el casament, només ho faria si pagaven una dispensa. La parella es va negar a fer aquest pagament i van decidir anar a viure junts igualment, sense casar-se. La Teresa i el Francesc van tenir dos fills, però la seva felicitat es va acabar quan la Teresa va morir d'una pneumònia als 33 anys, el maig de 1916. El capellà es va negar a enterrar la Teresa al cementiri catòlic del poble perquè considerava que havia viscut “en pecat”. Aleshores els veïns van decidir construir un petit cementiri civil al mig del bosc per enterrar-hi dignament la Teresa.

Així, actualment es pot trobar aquest petit cementiri al paisatge del Coret, a uns 800 metres del nucli històric de Bausen, el petit recinte està envoltat d'una paret de pedra i una porta per entrar-hi, al mig de l'espai s'hi aixeca la tomba amb una làpida dreta on diu “A mi amada Teresa, que murió el 10 de mayo a los 33 años”, una altre inscripció al damunt de la sepultura diu “A nuestra querida madre”. En Francesc, a causa de la Guerra Civil, es va haver d'exiliar a França, el seu desig en morir era ser enterrat juntament amb la seva parella, però les circumstàncies polítiques van impedir complir el seu desig. Els néts de la Teresa, avui residents a França, encara tenen cura del petit cementiri.

L'any 2016, els veïns de Bausen i les institucions araneses van fer un homenatge públic a la Teresa perquè, cent anys després de la seva mort, encara es recorda aquesta història dels que s'han anomenat “els amants de Bausen”.