L'encant de les façanes de Barcelona

L'oblit del Palau del Cinema

Situem-nos: Pau Claris, 53 (antiga Via Laietana). Allà roman una de les mil meravelles de la ciutat. Parlem del primer cinema de la ciutat que oferia un potent òrgan orquestral; una sola pantalla amb camp de visió per unes 1700 persones. Es va inaugurar l'any 1923 amb el nom de Palacio Pathe.

Els centres d'interès de l'època evocaven a l'edició i distribució de material cinematogràfic que abordava gèneres documentals on es descrivien ciutats i monuments del món. També interessaven els noticiaris cinematogràfics a més de cintes de comèdia i drama.

Podem dir que els anys vint van ser una època d'or per al cinema a Barcelona. La producció barcelonina del 1897 al 1923 era modesta, si es comparava amb potències cinematogràfiques importants com eren els Estats Units o Anglaterra i França.

Al mateix temps era rellevant, si es comparava amb la producció editada a la resta d'Espanya. En dades generals, en vint-i-cinc anys es van produir 680 films a Barcelona, dels quals 355 eren pel·lícules amb argument i història i les 325 restants estaven classificades com a gènere documental.

L'any 2001, el cinema fou la seu de la primera mostra del Barcelona International Gay & Lesbian Film Festival i en finalitzar aquella cerimònia el Palacio Pathe, rebatejat com a Palau del Cinema, va tancar les portes.

Aquest edifici va suposar per vàries generacions un ítem molt important de difusió de la cultura.

El Casal de la Previsió: eclecticisme en estat pur

Davant mateix del cinema, continuem la ruta amb El casal de la previsió. Aquest edifici formava part d'un conjunt de naus alçades per tot el territori Català en representació a una entitat financera. En aquest cas l'edifici, desenvolupava funcions com a Caja de pensiones para la vejez. És un emblema arquitectònic signat per Enric Sagnier -autor rellevant homenatjat a la ruta del modernisme de la ciutat- i data de l'any 1920.

Visualment impacta. Juga amb la varietat de formes arrodonides amb arcs de diferents estils que bomben la façana i al mateix temps un parell de torres quadrades emmarquen i aporten al conjunt, el toc d'envergadura i majestuositat. La composició està coronada per uns bastons amb puntes en direcció al cel. Llueix un símbol d'identitat amb les siluetes perfectament tallades de dos infants que sostenen un mural amb el conjunt de territoris que representa. En general mostra un estil arquitectònic eclèctic que el fa especial.

Aquesta nau es va alçar amb motiu de remodelar l'antiga Via Laietana amb edificis de nova construcció i està armat amb pedra del Garraf. La mateixa varietat de pedra calcària que s'està utilitzant actualment per continuar l'obra d'Antoni Gaudí a la Sagrada Família.

La voluntat de l'autor era configurar una xarxa de punts de referència en l'entramat urbà. I ho va aconseguir, de les seves obres se'n van construir al voltant de tres-cents edificis. En diuen que és l'arquitecte amb més obres construïdes a tota la ciutat.

Una curiositat: ha estat set de rodatge conjuntament amb el Palau del Cinema de vàries escenes del film Los últimos días estrenada el 2015.

Casa Burés: un gegant encantador

Empresari de renom i component de la burgesia catalana, el senyor Francesc Burés i Borràs va ser la tercera generació hereva de la destacada casa de tèxtils manresana, Indústries Burés.

L'any 1900 va manar la construcció del que seria la nova seu a Barcelona de la companyia on hi tindrien cabuda les oficines centrals. Hi hauria espai per emmagatzemar la producció tèxtil, la primera planta estaria restringida com a ús particular de la vivenda familiar i a banda habilitarien uns estudis per a poder exercir beneficis de rendes a personalitats que hi estiguessin interessades.

Amb el projecte del brillant arquitecte modernista barceloní, Francesc Berenguer i Mestres, el 1905 el llampant edifici del Carrer Ausiàs March amb la cantonada del carrer Girona, donava la benvinguda a qualsevol que hi passés per davant.

Es tracta d'una construcció de pedra natural que visualment sembla un castell medieval. La cara exterior està plena de finestres altes acompanyades de balconades de ferro amb ornaments decoratius. L'element més característic és una petita torre amb coberta de pissarra en forma de con, la qual estilitza el quart i últim pis de tot el conjunt. Com a dada curiosa podem afegir que al projecte inicial hi constava una altra torre com aquesta però finalment no es va construir.

L'accés a la casa està restringit. Quan es va quedar sense inquilins foren molts els que van violar la intimat dels Burés i desmantellaren tot el que van poder i més. És per això que la propietat està permanentment vigilada per un guarda que es dedica a rondar i preservar la casa davant la possible invasió d'estranys.

Sabem que al darrera de la majestuosa porta que custòdia l'interior, un Ós bru a escala real que originàriament sostenia un fanal de llautó -ara sense fanal perquè algú se l'emportà- amb gest desafiant, ens convida que passem a dins.

En l'impàs entre la porta que ens separa del carrer i l'Os bru hi ha un vestíbul d'uns cinquanta metres quadrats on entraven a descarregar carros i carretes de l'època amb la producció tèxtil que havien recollit de les fàbriques del municipi de l'Anglès.

La casa tambe comptava amb elements manufacturats de prestigiosos artistes pictòrics, escultòrics i artesans coetanis a ells. Fustes nobles, sòls de mosaic dibuixaven el temps d'oci de la burgesia. Frescos a les parets i teixits i teles exclusives s'hi exhibien amb plaer.

També presumien de tenir una sala per a l'oci dels nens, allà manava la decoració d'origen romàntic, la qual evocava connexió amb la natura i un mosaic de Hansel i Gretel adreçat amb dos bancs de fusta, convidava a la lectura. L'emblema amb les inicials FB –Francesc Burés i Filatures Burés- es repetia a totes les habitacions de la planta, com a símbol de l'orgull familiar.

En ocasions, ha contribuït a ser estudi de rodatge de sèries, films i videoclips. Artistes com Cristina Rosenvinge i cineastes com Jaume Balagueró presumeixen d'haver-hi estat. A més l'any 2005 va ser seu central de la famosa fira de disseny i decoració Casa Decor. A dia d'avui hi trobem vestigis dels diferents sets de rodatge, xapes de fusta tenyida, papers pintats i escombres de temps passats.

Casa Antònia Burés: continuació de la nissaga

Veiem que l'herència dels Burés no acaba aquí. A l'alçada dels números 42-46 del mateix carrer hi trobem la Casa Antònia Burés. El solar per plantar aquell bloc de vivendes fou regal del seu germà, Francesc Burés.

Juli Batllevell, arquitecte del segle XX va ser l'elegit per donar vida i forma a aquesta meravella modernista a l'any 1903. La cara exterior està composada per majestuoses balconades de ferro forjat i grans finestrons que fascinen a la vista. Als extrems dos miradors de formes arrodonides i sinuosos detalls florístics fets amb pedra calcària com a element principal.

El tronc i les ramificacions de dos pins tallats que s'entretelen de baix cap a dalt de la façana, i que sembla que estiguin fent força per a sostenir tot el bloc, són els elements més característics i visuals del conjunt, els quals van ser un obsequi a l'arquitecte en qüestió, per part del mestre Antoni Gaudí.

Sempre hi ha hagut un debat obert en quina és la veritable identitat de la vegetació que trepa la casa. Hi ha postures que afirmen que són moreres i altres que manifesten que les ramificacions pertanyen a la morfologia del pi. Des d'aquí us animem a que feu una reflexió sobre el simbolisme d'aquest element escultòric mentre gaudiu de l'edifici.