Els protagonistes del setge de 1714

Rafael de Casanova, personatge cabdal

Rafael de Casanova és un dels personatges cabdals del setge de Barcelona. Va ser escollit conseller tercer de Barcelona com a partidari de l'arxiduc Carles d'Àustria el 1706 i el 1707 fou nomenat ciutadà honrat. El 1713 va rebre el títol de conseller en cap i, per tant, comandant de les tropes barcelonines de la Coronela.

Una de les decisions que va prendre va ser dur a terme atacs continus cada nit contra les tropes borbòniques, a finals del 1713, per tal de debilitar-les. A finals del mes de febrer, Rafael de Casanova es va convertir en el màxim mandatari de Catalunya, tant a nivell polític com militar.

Tot i els diversos intents, no va admetre cap negociació per acceptar la rendició de les tropes austriacistes i va ser constant en les convocatòries de l'exèrcit. Fins i tot, ja a la primavera del 1714, quan essent a Barcelona, els anima dient que “la defensa ha de ser efectiva i inalterable fins a la darrera gota de sang en tots els habitants d'aquesta plaça”.

Durant el setge de Barcelona, Rafael de Casanova va ser ferit mentre sostenia la bandera de Santa Eulàlia, tot i que no va morir en la batalla. Després del setge va trobar refugi entre les poblacions que marcaran la seva vida: Barcelona, Moià i Sant Boi de Llobregat. No se'l va tornar a veure fins el 1719, quan va tornar al seu ofici d'advocat.

A Moià, hi trobem la Casa Museu Rafael de Casanova, dedicada a ell.

Rafael de Casanova, símbol de Catalunya

Fill de Moià, Rafael de Casanova es va traslladar a Barcelona a estudiar dret, on va viure amb la seva dona i fills al carrer dels Banys Nous, molt a prop de la Plaça del Pi i dels banys jueus. De fet, molt a prop de la casa on va viure la família Casanova encara s'hi conserven les restes dels banys que hi van subsistir fins el 1716.

Rafael de Casanova va seguint fent les seves funcions d'advocat fins el 1734, moment en que es va traslladar a Sant Boi de Llobregat, ciutat on hi havia la casa pairal de la família i que va ser utilitzada com a allotjament de les tropes borbòniques. En aquesta població és el lloc on va morir Rafael de Casanova el 1743.

Va ser enterrat en un vas sepulcral anònim a l'església de Sant Baldiri, situada al casc antic de la ciutat. Després de diverses reformes, les seves restes no han estat trobades enlloc.

Ja al segle XIX, Rafael de Casanova, es va convertir en un símbol de la lluita per les llibertats de Catalunya. Es van fer molts monuments dedicats a ell i la Diada de l'Onze de Setembre, aquests monuments acullen la major part de les ofrenes que es fan per a la celebració de la Diada Nacional de Catalunya.

Diada de l'Onze de Setembre

Diada de l'Onze de Setembre o Diada Nacional de Catalunya és la celebració de la festa nacional de Catalunya, en la que es commemora la caiguda de la ciutat de Barcelona en el setge de l'11 de setembre de 1714 davant les tropes borbòniques.

La institucionalització d'aquesta diada com a festa nacional de Catalunya es va declarar en la llei que va promulgar el Parlament de Catalunya l'any 1980, un cop reconstituït.

En aquesta mateixa llei s'hi van promulgar legalment altres símbols catalanistes com l'himne d‘Els Segadors i la bandera de Catalunya, formada de quatre barres vermelles sobre fons groc.

L'entrada en vigor de la llei era efectiva des del dia en que es publicava al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, que va ser el 12 de juny de 1980.

És habitual, a les poblacions catalanes, trobar monuments dedicats a Rafael de Casanova que són homenatjats amb flors i parlaments en motiu de la celebració de la Diada Nacional de Catalunya. A Barcelona, es troba situada a la ronda Sant Pere, a tocar del carrer d'Alí Bei, prop del carrer Girona.

Antoni de Villarroel, comandant de les tropes

Antoni de Villarroel fou un militar que va defensar la Barcelona de 1714. Va ser nomenat tinent mariscal per l'arxiduc Carles d'Àustria.

Nascut a Barcelona, Antoni de Villarroel va ser defensor de les tropes franceses de Lluís XIV que van donar suport a Felip V. El juliol de 1713 aconsegueix el seu nou càrrec: comandant suprem de les forces catalanes. En aquesta posició organitza la defensa de la ciutat de Barcelona.

A principis de setembre, volia acceptar la rendició de la ciutat aprofitant l'oferta del duc de Berwick. El conseller en cap, Rafael de Casanova, i la resta de consellers, no la van acceptar.

El 6 de setembre, Antoni de Villarroel dimitia del seu càrrec. Però el dia 11 de setembre de 1714, es tornaria a posar al capdavant de les tropes i emprendria un darrer atac desesperat. Cau ferit i al saber que Rafael de Casanova també havia caigut, va capitular per evitar més morts.

Un cop acabat el setge, tots els caps militars són detinguts, entre ells Villarroel, i empresonats a Alacant. Antoni de Villarroel va ser traslladat a la Corunya, a una cel·la humida que li va provocar paràlisi a les cames i on va morir el 1726.

Al barri de l'Eixample de Barcelona hi ha trobem un carrer dedicat a ell, el carrer de Villarroel.

Josep Bellver i Balaguer, en “Josepet”

Josep Bellver i Balaguer va ser general de batalla de l'exèrcit català. Nascut a Lleida, el seu caràcter dur, la impassibilitat i la seva determinació van marcar la seva manera de fer, però els seus soldats li tenien tal afecte, que se li deien “En Josepet”.

Va ser Sergent Major del Regiment de les Reials Guàrdies de Barcelona, on va lluitar tota la Guerra de Successió. No va acatar l'ordre de marxar de Catalunya, com la major part de soldats del regiment i va ascendir com a General de Batalla. El seu superior aleshores serà  Antoni de Villarroel i caurà ferit el mes de maig de 1714.

El mes de setembre, un cop de les tropes austriacistes rebutgen la proposta de rendició, Josep Bellver i Balaguer, com a General de Batalla llegeix la resposta a l'exèrcit francès que segons sembla deia el següent:

"Els Tres Comuns s'han reunit, i havent considerat la proposició feta per un oficial dels enemics responen que: no volen ni sentir, ni acceptar cap proposta de l'Enemic". Només hi haurà un camí: el Martiri. Entre els catalans s'hi veu una Bandera Negra.

Un cop la ciutat és ocupada, Josep Bellver i Balaguer és empresonat i traslladat a Hondarribia. Morí i fou enterrat a Viena el 1732.

Josep Moragues, el Miquelet

Nascut a Sant Hilari Sacalm l'any 1669, Josep Moragues i Mas s'ha convertit en un dels símbols de la causa austriacista durant la Guerra de Successió

Provinent d'una família pagesa benestant, ja va formar part en els moviments de defensa que es duien a terme a Catalunya durant la Guerra dels Nou Anys contra els francesos. Més tard, va formar part del Pacte dels Vigatans, es va erigir com a comandant de la companyia dels miquelets i va ser governador de Castellciutat (La Seu d'Urgell).

Aquesta vila es va rendir el 28 de desembre de 1713 davant dels borbons. Moragues es va refugiar a Sort d'on va tornar a Castellciutat per intentar sufocar la rebel·lió que s'hi duia a terme, tot i que va acabar tornant al Pallars per resistir en aquella zona.

Un cop caiguda Cardona, el general Moragues va tornar a Sort amb la seva família. Tot i així, fou reclamat a Barcelona pel capità general i, tement una conspiració, va intentar fugir, però va ser traït i el van detenir. Va ser arrossegat viu pels carrers de la ciutat, executat, decapitat, esquarterat i mostrat en públic al Portal de Mar.

Avui en dia trobem diversos monuments dedicats al general Moragues. En destaquem el de Sort, situat a la plaça Major on hi és representat amb un bust i al carrer on va viure;  també a Sant Hilari Sacalm on hi ha la plaça de Josep Moragues i el de Barcelona, al Pla de Palau, al lloc històric on va ser penjat el seu cap.