De ruta per Mont-Roig del Camp

'Escuela de niños' i 'Escuela de niñas'

Proposem començar l'itinerari a la cruïlla entre els carrers d'Agustí Sardà, de la Indústria, de la Font i de Ponent, un espai des d'on percebem parcialment la fesomia del casc històric de Mont-roig, amb les cases que semblen amuntegar-se les unes damunt les altres, i amb una font on podem prendre provisions líquides si ens calen per començar l'excursió i on hi tenim els escuts del municipi i de Catalunya. De tots els carrers esmentats triem el de Ponent, i de seguida el deixem seguint la indicació de l'Església Vella. Som al carrer del Calvari.

Quan aquest acaba, anem a l'esquerra, i trobem el primer edifici interessant de Mont-roig, el de les antigues escoles. Avui Casa de Cultura d'Agustí Sardà i seu de la biblioteca pública Joan Miró, es tracta d'una construcció neoclàssica amb façana de simetria renaixentista amb dues monàrquiques corones al capdamunt i dos portals d'entrada a costat i costat en què expressament s'han conservat les lletres que s'hi van inscriure: sobre el portal de l'esquerra (mirant la façana), "Escuela de niños" i sobre el de la dreta, "Escuela de niñas". Les portes dels balcons presenten elements decoratius.

A partir d'aquest punt el carrer de la Mare de Déu de la Roca va fent pujada i a mà esquerra deixem el carrer del Call, sense elements remarcables, fins que amb un revolt de 180 graus prenem el carrer de Sant Antoni.

La 'Catedral del Baix Camp'

En aquest carrer hi tenim l'ermita de Sant Antoni Abat, del segle XIX i reconvertida en habitatge i cases antigues amb elements interessants, com la de Joan Borràs, amb una bonica porta i portal que, segons la inscripció que lluu, és de l'any 1756. Per la part posterior arribem a l'Església Nova de Sant Miquel Arcàngel i així li podem donar la volta i comprovar que és de dimensions considerables, fins al punt que hi ha qui l'ha batejat com a Catedral del Baix Camp. Qui sap si per les seves mides, o potser per la curiosa façana, inacabada, amb pedres cantelludes sobresortint i amb una imatge de Crist amb els braços oberts en creu que ens recorda al de Rio de Janeiro. L'església està mancada de campanar i sembla ser que en el mateix lloc hi havia hagut un castell, ja al segle XII. La primera pedra de l'església es posà el 25 d'octubre de 1801, com s'informa en la inscripció que hi ha al mur exterior, però les guerres i les desamortitzacions aturaren el projecte i la primera missa no arribà fins l'any 1943, gràcies als esforços del mossèn Gaietà Ivern. És per això que la plaça on ens trobem, on dóna la façana de l'església, du el nom d'aquest mossèn. Si trobeu la porta del temple oberta, entreu-hi per admirar les pintures al fresc plenes de color de Jaume Minguell.

Com ja podeu endevinar, si hi ha un temple que porta per nom església "nova" deu ser que en un lloc o altre n'hi ha una de "vella". Aquesta es troba ben a prop, només cal que seguiu el carrer Major i ja la teniu allí. La seva història ha estat una constant d'ampliacions i modificacions des que es va començar a bastir, a finals del segle XII. De la construcció que ha arribat als nostres dies en destaquen diversos elements, com la doble portalada d'estil clàssic –amb columnes i un timpà triangular–, la torre del campanar, del segle XVI, i la font neoclàssica que hi ha enganxada a la paret lateral que dóna a la plaça de Joan Miró i que trobem després de creuar un arc que uneix l'església amb les cases veïnes.  

Antic centre d'interpretació de l'artista

L'Església Vella no compleix avui funcions religioses, a no ser que considerem l'art com una religió. I és que l'interior el va ocupar durant anys el Centre Miró, un lloc d'interpretació de l'obra de Joan Miró, que actualment es situa al Mas Miró. A l'Església s'hi ubica l'Oficina de Turisme del nucli de Mont-roig i també s'ha adequat com a espai polivalent on s'hi celebren actes culturals de tot tipus.

El barceloní descobrí a Mont-roig la vida del camp, les vinyes, les oliveres i des de 1920 hi feia estada llargues temporades, més endavant combinant-les amb els viatges a París. A la població encara es recorda el multitudinari homenatge que se li va retre el 29 d'abril de 1979.

Mont-roig no disposa d'obres originals de l'artista, però al Mas Miró hi veurem algunes reproduccions, com el tapís El llangardaix de les plomes d'or o els sis Ninots mironians, així com diversos audiovisuals sobre el geni.

A la mateixa placeta de l'església ens crida l'atenció una placa en la paret d'una casa on es diu que allí hi va néixer Anton Benaiges i Nogués. Aquest nom de segur no és tan conegut com el de Miró, però val la pena explicar, ni que sigui per recordar un moment totes aquelles persones que van morir a mans del feixisme, que Benaiges fou un mestre de la II República que anà a donar classes a un poble de la província de Burgos i que aplicava un mètode d'ensenyament innovador, anomenat Freinet. Benaiges va ser assassinat, als seus 33 anys, tot just iniciat el conflicte bèl·lic, el 1936.

Anem ja acabant l'itinerari pel centre històric de Mont-roig i per arribar al punt d'on hem sortit tot descobrint alguns carrers més, podem fer tot el de Francesc Riba i Mestre fins a la plaça de Miramar i anar pel carrer de Cristòfol Colom fins al carrer de la Indústria, que prendrem a la dreta.

Dues ermites dalt d'una roca rogenca

Però heus aquí que dins el mateix terme municipal –força extens, per cert– hi ha un lloc que no us podeu perdre: l'ermita de la Mare de Déu de la Roca. De fet en són dues, d'ermites, l'una tocant a l'altra, la que acabem de dir i la de Sant Ramon de Penyafort. En aquest indret, força espectacular, entendrem per què Mont-roig té aquest nom, ja que es tracta d'una muntanya –o potser n'hauríem de dir una immensa roca– de color vermellós i coneixerem un punt de gran devoció per als mont-rogencs i que se sap amb certesa que Miró també visitava i admirava.

Les ermites semblen suspeses de miracle dalt de la roca. Malgrat la fesomia escarpada de la muntanya, no us caldrà una gran ni complicada excursió per accedir-hi, ja que amb vehicle s'arriba un bon tros amunt i ja només calen uns metres per trobar de cara el món de la Mare de Déu de la Roca, una construcció de la que se'n tenen referències des de l'any 1230 i que més que ermita cal definir com a santuari, amb diverses edificacions, en part aprofitant la pedra vermellosa del lloc. Una mica més amunt, l'ermita de Sant Ramon de Penyafort és una petita construcció rectangular que data de 1586. Per allí trobarem el sender de l'Areny per arribar a un mirador. Si les vistes des de les ermites ja eren impressionants, des del mirador encara podrem xalar més amb les panoràmiques dels entorns. Un indret fenomenal que ha donat lloc a llegendes com la de la relliscada del rei moro i que posa el punt i final a la sortida d'avui.