Catalunya abans del 1714

Felip V i Carles III

Arribat al tro al 1702, Felip V va fer una sèrie de concessions a la Cort General de Catalunya. Tot i així, les relacions amb França i la família Borbó amb Catalunya no eren massa bones.

Afegit a això, es va generar de forma clandestina un sentiment contrari a tot el que envoltava a Felip V, sobretot gràcies a la política repressiva que exercien les autoritats reials sobre el poble català.

Els partidaris de Carles III, format per un ampli sector de la burgesia de Barcelona, la petita noblesa i la pagesia benestant de la Plana de Vic,  van rebre un ampli suport social per a la defensa de les constitucions i també un gran suport internacional, gràcies al Pacte de Gènova, signat el 1705 amb Anglaterra . Això va permetre que les tropes aliades desembarquessin a Barcelona i s'iniciés un període de revolta generalitzada a tot el país i que es proclamés Carles III com a rei.

Amb això, es donava pas a un nou front de guerra internacional.

Les reaccions

La resposta de Felip V va ser l'ocupació del País Valencià, d'Aragó i de les comarques occidentals de Catalunya, donant nom així a la Batalla d'Almansa (1707), i va abolí els furs de València i Aragó.

Tot i que la situació bèl·lica era clarament favorable als aliats, dos fets van trencar l'estabilitat: l'arribada al poder dels tories (conservadors) a la Gran Bretanya i la mort de Josep I, emperador de l'Imperi germànic i germà de Carles.

Per una banda, els conservadors eren partidaris d'evitar el conflicte pels interessos comercials que tenien amb Hispanoamèrica; i per l'altra, als estat aliats els inquietava la regència de dos dominis tan extensos per part del mateix monarca.

Per això, el 1713 es va signar el Tractat d'Utrecht, en el que es va reconèixer Felip V com a rei de la Monarquia hispànica.

Catalunya havia estat abandonada a la seva sort, però es convoca la Junta General de Braços o Parlament del Principat i, davant la sorpresa de diverses corts europees, la Junta decideix mantenir la resistència i inicia el seu moment republicà.

Conferència dels Tres Comuns

Després d'això, el govern de la Catalunya resistent es troba en mans de la Conferència dels Tres Comuns.

La Conferència dels Tres Comuns estava formada per la Diputació General de Catalunya, el Consell de Cent de Barcelona i el Braç Militar de Catalunya i va existir des del 1697 al 1714.

La seva activitat no va ser sempre permanent ni decisiva, però era una manera conjunta de fer front al totalitarisme de la monarquia hispànica. De fet, els membres que en formaven part tampoc estaven oficialitzats.

Va ser el 1705 quan La Conferència dels Tres Comuns es va formalitzar oficialment com a institució. Estava formada per 21 membres: 9 dels quals eren de la Generalitat i 12 del Consell de Cent i del Braç Militar.

Al llarg de la seva història va ser cabdal en les decisions preses en l'afer Arnold Jäger, en l'arribada de Carles III el 1705, en el bienni 1712-1713 i en el setge de Barcelona entre 1713-1714.

Diputació del General del Principat de Catalunya

La Diputació del General del Principat de Catalunya és el nom històric que rep la Generalitat de Catalunya.

Els seus inicis hem de cercar-los a finals del segle XII, quan es designen per primera vegada amb l'objectiu de recaptar impostos i pagar els creditors del rei. De manera que la seva funció va ser, durant molt de temps, purament recaptatòria i gestora del deute públic.

Va ser a partir de les reformes de 1413 que la Generalitat de Catalunya va adquirir competències en el terreny polític i, entre les seves tasques, s'hi incloïa vetllar per les lleis i les constitucions catalanes.

A les acaballes del segle XV, la Generalitat de Catalunya tenia jurisdicció política, judicial i militar. Però un cop acabada la Guerra dels Segadors, les competències institucionals d'aquest organisme s'havien vist debilitades.

La Diputació del General del Principat de Catalunya estava formada per sis membres: dos representants eclesiàstics, 2 representants militars i 2 representants reials.

El Diputat eclesiàstic era considerat el President de la Diputació del General.

La seu de la Diputació del General del Principat de Catalunya es va situar en un edifici del carrer Sant Honorat de Barcelona, que després de diverses ampliacions es convertiria en l'actual Palau de la Generalitat de Catalunya.

Consell de Cent de Barcelona

El Consell de Cent de Barcelona era una institució de govern que va estar activa des del segle XIII al segle XVIII.

En un principi, es tractava de representar el poder reial de la mà dels agents que mantenien la pau i l'ordre a la ciutat i presidien les assemblees de veïns. Més endavant, es va formar un consell on es reunien els prohoms i els responsables del govern de la ciutat. I, finalment, es va configurar un consell similar al que s'havia implantat a Aragó que, després de diverses modificacions, quedà configurat amb un Conseller en Cap escollit pel Consell de Cent i altres personalitats.

Tot i així, l'elevat nombre de membres dificultava les reunions i es va decidir formar un nou consell amb una trentena de persones anomenat el Trentenari. Aquest servia per preparar les propostes que després es tractarien en el Consell de Cent.

El Consell de Cent és abolit el 15 de setembre de 1714 pel Mariscal James Fitz-James Stuart, juntament amb la Generalitat, després de posicionar-se a favor de Carles III.

El Consell de Cent és l'única institució abolida en aquesta època que no s'ha recuperat.

Braç Militar de Catalunya

El Braç Militar de Catalunya era l'òrgan que representava l'estament nobiliari a les Corts, que ja tenia aquesta funció en els seus orígens, que se situen al segle XIII.

En època moderna les persones que formaven part del Braç Militar de Catalunya eren: per una banda, el Duc de Cardona, com a membre preeminent de la noblesa catalana; i per l'altre, marquesos, comtes, vescomtes, barons, cavallers, donzells i altres persones laiques que tenien vassalls, tot i no ser nobles.

A principis del segle XVII, es va crear un càrrec que liderava el Braç Militar de Catalunya: era el protector del Braç Militar. El primer protector fou Onofre d'Alentorn.

Amb el Decret de Nova Planta, el Braç Militar de Catalunya va desaparèixer i la institució que, d'alguna manera, agruparà els nobles serà el Reial Cos de la Noblesa de Catalunya ja a principi del segle XX.