Barcelona, de mosaic en mosaic

L'illa de la Discòrdia

Sebastian va començar la seva visita per l'Illa de la Discòrdia (o Mansana de la Discòrdia), un tram del Passeig de Gràcia, en plena Eixample de Barcelona, entre els carrers Aragó i Consell de Cent. El nom prové de la rivalitat que durant el segle XX hi havia entre els tres millors arquitectes modernistes de la ciutat, ja que cada un havia dissenyat un edifici dins la mateixa illa. Aquí es va quedar sense paraules amb la vista de la Casa Batlló de Gaudí. Els seus balcons semblen màscares venecianes, les seves parets una pluja de confeti, i el seu sostre d'un gegant barret d'arlequí. De fet, els balcons i columnes de la Casa Batlló es creu que són els cranis i els ossos d'éssers humans devorats per un drac - el sostre - mort per l'espasa de Sant Jordi - la xemeneia.

Des de les diferents estances de la casa Batlló, Sebastian va poder contemplar els altres edificis rivals: la casa Lleó Morera, de Domènech i Montaner, i la Casa Ametller, de Puig i Cadafalch.

Noves cases a l'estil modernista

Mentre passejava per Barcelona, ​​Erra, va entrar a desenes de cases modernistes. A partir del segle XIX, gràcies a la revolució industrial que va viure la ciutat, la població va créixer ràpidament. L'any 1861, es va decidir ampliar la ciutat, amb la construcció d'un nou barri, anomenat l'Eixample (que deriva d'expansió). Aquesta zona és la formada per illes de cases quadrades que podem detectar ràpidament quan mirem un mapa de la Barcelona.

Amb el moment d'espledor que vivia la ciutat i els negocis, els amos de les fàbriques volien que els seus pisos semblessin palaus i va contractar als arquitectes modernistes locals. Fins aquest moment els terres de les cases eren simples, com a molt guarnits amb alguna rajola de ceràmica blanca i blava aquí i allà, al vell estil català, i coberts de catifes; però amb l'arribada del modernisme els dissenys de les catifes es passen directament al terra, per aconseguir terres que semblen catifes reals, amb patrons repetitius, marcs i vores, com els que va dissenyar el dibuixant Josep Pascó i Mensa a la Casa Thomas, de Domènech i Montaner per exemple. També en podem trobar a La Pedrera o el Recinte modernista de Sant Pau.

Esglésies i rebel·lió

Alguns dels millors mosaics que va trobar Sebastian estaven a les esglésies. Entre ells, com no podria ser d'una altra manera, els de la Sagrada Família. Aquí va poder descobrir el famós trencadís, un tipus de mosaic que Gaudí dominava a la perfecció. El trencadís és un estil modernista que consisteix en la unió de petites peces trancades de ceràmica, de rajola o fins i tot de vaixella per aconseguir un motiu o dibuix.

Tot i la bellesa dels dissenys modernistes, no tot eren flors i violes, ja que l'ascens de la burgesia va portar a conflictes socials terribles que van esclatar l'estiu de 1909 en la Setmana Tràgica, i alguns edificis religiosos van ser cremats i saquejats, com la Parròquia de Sant Pacià, que posteriorment s'utilitzà com a magatzem fins l'any 1924.

El regne del paviment hidràulic

Sebastian, en el seu afany de fotografiar els millors mosaics, va visitar un palau rere l'altre i va identificar dos tipus de paviments: el paviment hidràulic i el mosaic Nolla.

El mosaic Nolla va ser creat a mitjans del segle XIX per l'empresari Miquel Nolla Bruixet seguint una tècnica importada d'Anglaterra. Aquest tipus de mosaic va tenir un gran èxit mundial per la seva bellesa i qualitat. Cap a finals del segle XIX, però, va aparèixer un altre tipus de mosaic, el paviment hidràulic, que va viure la seva època d'esplendor fins a mitjans del segle XX, guanyant la batalla als mosaics Nolla, ja que era més senzill de col·locar, més barat de mantenir i més resistent. Aquest passà a convertir-se en un referent del modernisme, que combina l'art i la indústria.

La rajola hidràulica es fabricava peça per peça, primer s'elaborava una pasta amb aigua, ciment blanc, pols de marbre, sorra i pigment del color triat i s'abocava en un dels forats de la trepa, un motllo de ferro que tenia la forma del dibuix del mosaic. S'omplia fins arribar als 20 o 25 mil·límetres de gruix i seguidament es passava a una premsa hidràulica que la compactava, d'aquí el seu nom. Seguidament s'extreia, es deixava assecar i es submergien un dia en aigual. Finalment s'humitejaven amb aigua i es deixaven en una habitació amb una humitat molt alta durant 28 dies perquè s'endurís la peça.

Una de les fàbriques més prestigioses es trobava a Barcelona, la fàbrica Escofet, ja que utilitzaven productes de gran qualitat, i feien dissenys molt atractius, on treballaven arquitectes com Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch, Enric Sagnier o dibuixants com Josep Pascó o Alexandre de Riquer.

Aquest sistema de fabricació pràcticament no ha canviat des del seu origen.

En són bona mostra també el Palau de la Música, el Palau Casades, el Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona, el Cercle del Liceu o el Saló de Sant Jordi, al Palau de la Generalitat de Catalunya.

Botigues amb estil modernista

L'adveniment de les rajoles hidràuliques va transformar els pisos de Barcelona en una catifa de luxe. El fotògraf, en el seu afany de capturar imatges de gran bellesa, va visitar algunes botigues antigues, on va trobar paviments amb decoracions impressionants: formes geomètriques, motius vegetals, o formes orgàniques estilitzades. Els animals i els éssers humans no es solien representar, per evitar la desagradable sensació de caminar sobre ells.

Els colors típics eren marró, verd, rosa, groc, crema, gris, blanc i negre. Però també es poden detectar alguns exemples de vermell, blau, taronja i fins i tot lila. La forma més comú és el quadrat de 20x20 cm clàssic, però hi havia tot tipus de formes: hexàgons, triangles, rombes i combinacions entre ells. El què fascinà especialment Sebastian són els terres on el dibuix sorgeix de la combinació de rajoles: per exemple, quatre rajoles quadrades combinades per fer un patró més ampli.

L'artista visità, entre d'altres, la papereria Villena, la Casa Calico, la farmàcia Velasco, Zelinda Milano o la farmàcia Ferrer Argelaguet.

Rajoles gourmets: Restaurants

Com a gran entusiasta del menjar, Sebastian va visitar alguns restaurants, conscient que el menjar és molt més del que es menja, és també el que es veu al voltant del plat. O en aquest cas, a sota la taula.

Els dos instagramers que van convidar Sebastian a la ciutat, enamorats també de les rajoles, han iniciat un projecte paral·lel, rajoles de Foodie, on es combinen els aliments frescos i els paviments freds. Potser és aquesta la combinació que va atreure al jove Pablo Picasso a la bella Granja Viader. Aquí es pot gaudir d'una de les millors tasses de xocolata calenta de la ciutat, juntament amb la vista d'uns paviments preciosos. 

Altres restaurants amb rajoles gourmet són el restaurant Càtedra, el Cafè Tenorio, Entrepans Díaz, el Marítim restaurant o el Toto Restaurant. 

Hotels amb mosaics moderns i modernistes

L'auge que van tenir els mosaics durant els segles XIX i XX va arribar a la seva fí, i l'us del trencadís, per exemple, va passar a ser esporàdic passada l'època del modernisme. L'últim catàleg de Nolla Mosaics data del 1920. I la rajola hidràulica no va sobreviure a l'auge de la construcció de 1960, quan va ser substituït per opcions més barates, com el gres.

Tot i això, els mosaics estan tenint una segona joventut en alguns espais, com són els hotels que va visitar Sebastian, on es va trobar un gran catàleg d'estils per poder caminar-hi. De vegades els propietaris dels hotels restauren els mosaics originals o fins i tot encomanen rajoles hidràuliques amb dissenys moderns. També hi ha tota una empresa de reciclatge de rajoles antigues que es recuperen de pisos reformats o edificis enderrocats. A Generator Hostel, per exemple, Sebastian es va trobar enmig d'un bell mosaic de rajoles diferents, de colors, de contrastos i de patrons mixtos, que el va portar a reflexionar sobre la història que hauria viscut cada rajola en el seu lloc d'origen, i ara es trobaven totes juntes en un únic lloc.

Els Panots de Gaudí

Caminar pel Passeig de Gràcia ​​és com posar els peus en un aquari de criatures estranyes: cargols, estrelles de mar, meduses i potser fins i tot els dimonis. Aquestes són les formes que es poden veure sobre les rajoles hexagonals que cobreixen el passeig. Aquests rajoles, anomenades Panots, una variant més simple de la versió hidràulica, van ser dissenyats pel mateix Gaudí, i es van convertir en un dels primers productes de disseny industrial per revolucionar el model tradicional. És per això que està actualment exposat al Museu Moma de Nova York.

Una curiositat és que els panots inicialment no van ser dissenyats per ser instal·lats a l'exterior, sinó a la Casa Batlló, però degut a retards de lliurement l'arquitecte va decidir substituir-los per altres materials, i més endavant els va utilitzar a la Casa Milà (La Pedrera) i posteriorment, l'any 1971, el disseny de Gaudí va ser triat per cobrir les voreres del Passeig de Gràcia.

Podreu contemplar fantàstics panots als Jardins del Mirador de l'Alcade de Montjuïc, a la Via Laietana o a l'Avinguda Diagonal.

Font www.pixartprinting.co.uk