Arrelats: arbres singulars i monumentals.

Els arbres saben el secret

Diuen que quan els arbres van poblar la terra tenien una marxa formidable i es desplaçaven d'ací d'allà, sempre de nit, amb l'única precaució de no entrebancar-se amb les pròpies arrels i les capritxoses branques. També podien parlar sota la lluna, encara que en un llenguatge especial i no accessible a d'altres espècies. Diuen que tot se'n va anar en orris amb l'afer de la poma i que Déu va imputar la pomera, i amb ella tots els arbres, en el cas de la temptació a Eva.

Déu va castigar els arbres a romandre immòbils pels segles dels segles i a poder exercitar la parla només quan la pluja i el vent fossin tan intensos que les paraules dels arbres es confonguessin amb la seva remor. Adam va demanar un alleujament de la pena, la culpa, va dir, ha estat d'Eva –i aquí va començar tot– però només aconseguí que Déu autoritzés els arbres a moure's en un perímetre restringit. Per això els arbres des d'aleshores enfonsen i estenen les arrels ençà i enllà com si els hi anés la vida, creixen en direcció al creador i eixamplen branques i capçada a dreta i esquerra, recordant aquells vells i meravellosos temps quan tot era tan senzill com treure les arrels de la terra fonda i començar a caminar. D'aixecar el càstig sobre la parla, Déu no en va voler saber res.

De l'excel·lent nissaga que va anar millorant l'espècie, en queden uns centenars d'arbres escampats per tot el món. I ningú no sap perquè, uns quants dels ancians arbres que posseeixen la saviesa del que tot ho ha vist passar i res no l'ha deixat indiferent, es concentren en un territori petit dins la Conca de Barberà, a recer de les Muntanyes de Prades i a tocar del Monestir de Poblet.

Els arbres s'escampen pel seu terme, a favor de la banda del bosc i avui farem un recorregut per allà on es troben per conèixer-los i saber més d'ells.

Pi dels Fontanals

Presenta un bon estat de conservació, malgrat tenir alguna branca seca. El tronc el recobreix una escorça fortament estriada que el protegeix i, tot i que parteix d'una sola unitat, al cap d'uns metres es divideix en dos eixos de gran volum. El pi està situat darrere d'una pallissa, en un bosquet elevat i envoltat de camps de cultiu, al paratge dels Fontanals, dins la partida del Corregó. La seva situació fa pensar que, segurament, l'arbre va ser conservat per l'ombra que oferia als pagesos en les estones de repòs. També se l'anomena pi del Corregó o pi del Trinitat.

Es tracta d'un pi blanc, que és l'arbre mediterrani per excel·lència. Té les fulles aciculars i agrupades de dues en dues. Bona part de les pinyes perduren en la capçada de l'arbre fins al moment de la descomposició, per la qual cosa resulta relativament fàcil distingir-lo d'altres espècies de pins. El pi blanc conforma aproximadament el 20% dels boscos catalans. Pot arribar a viure entre 250 i 300 anys, i no resulta gens estrany trobar-lo de forma aïllada.

És una espècie gran productora de resina, matèria primera a la indústria química per a la fabricació de vernissos, aiguarràs o gomes adhesives.

En cas d'incendi, en entrar en contacte amb el foc les pinyes s'obren per afavorir la dispersió de llavors i propiciar, així, la regeneració del bosc cremat.

Alzina de les Planes

Presenta un bon estat de conservació, amb forma arrodonida, i un tronc de gran diàmetre protegit per una tímida escorça estriada i grisenca. S'hi poden observar uns rebrots que dificulten l'apreciació del tronc que es divideix en un nombre important de branques repartides de forma bastant homogènia.

L'alzina de les Planes fa de partió entre dues finques, aquest pot ser el motiu perquè s'hagi conservat al llarg del temps. De l'arbre estant, s'albira una magnífica vista del Castell de Riudabella, del Monestir de Poblet, de les Muntanyes de Prades i de bona part de la Conca de Barberà. A prop hi ha una bassa de lona de grans dimensions, que des de 1981 abasteix d'aigua a la població de Vimbodí.

L'alzina té una copa àmplia, densa i arrodonida, amb fulles perennes, llargues, fosques i aspres a l'anvers i amb molts nervis al revers. Els seus fruits, els glans, són una important font d'alimentació per a la fauna salvatge. És una espècie típicament mediterrània i l'arbre més característic de la Península Ibèrica i forma boscos anomenats alzinars.

Els glans s'han aprofitat per al consum del bestiar, la seva fusta per a l'elaboració d'eines de pagès i altres estris de fusteria, i les branques, per a llenya i carbó vegetal.

L'expressió popular “llenya d'alzina, vi de sarment, oli d'oliva i pa de forment” dóna fe de la qualitat de la fusta d'aquest arbre com a combustible.

Servera de Riudabella

La servera de Riudabella corona unes vinyes i se situa a tocar de la carretera T-700 entre Poblet i Prades. Aquest exemplar, probablement el més gran de Catalunya de la seva espècie, té el tronc recobert per una escorça amb abundants estries. Les branques, força esveltes, tenen extrems secs en algunes parts. A la tardor, el fullatge adquireix tonalitats groguenques i rogenques que la fan destacar sobre molts altres arbres, i finalment queda despullada de fulles fins a la primavera següent.

La servera és a la finca de Riudabella, que dóna nom al castell que és propietat de la família Gil des de finals del segle XIX, arran de la desamortització de Mendizábal.

La servera té la copa frondosa i arrodonida, el tronc de color grisenc i les branques més joves peludes i de color verd ataronjat. Les seves fulles són compostes, és a dir, estan formades per un conjunt de segments anomenats folíols, que individualment poden semblar fulles però que en realitat formen part d'un mateix conjunt. Les flors, blanques o crema, amb cinc pètals, apareixen agrupades, i el fruit, rodó i carnós, pren una gamma de coloracions en funció de l'estat de maduració, passant del verd a l'òxid, moment en què ja pot ser consumit. Es tracta d'un arbre de fulla caduca, que apareix sobre terrenys humits com a espècie acompanyant d'alzinars, rouredes i pinedes.

La fusta de la servera s'ha utilitzat tradicionalment en ebenisteria, i donada la seva important concentració en pectines, s'ha utilitzat també en l'elaboració de licors i gelatines.

Les llavors germinen més fàcilment si han estat ingerides per animals i després expulsades amb les deposicions.

Castanyers de Castellfollit

Formen un grup de set exemplars, catalogats d'interès local i comarcal, cadascun dels quals presenta característiques peculiars, amb troncs de grans dimensions, buits de dins i envoltats d'una escorça fortament estriada, amb poques branques vives. La seva funció original era la producció de fruit. Actualment, però, la producció és escassa.

Els set castanyers estan situats vora la Casa dels Monjos, una antiga granja de Poblet fundada el segle XII i reconstruïda fa uns decennis com a residència d'estiueig dels monjos. Es creu que aquests exemplars van ser plantats fa segles per abastir de castanyes el monestir. Prop dels castanyers s'alça imponent la Roca de Ponent, visible des de Vimbodí i coneguda per ser el darrer lloc on hi toca el sol abans de pondre's. Els castanyers centenaris estan situats en ple Paratge de Poblet, entre l'àrea d'esbarjo de la Roca de l'Abella i la casa forestal de Castellfollit, d'aire modernista, construïda a la primeria del segle XX.

El castanyer és un arbre corpulent i amb una gran capacitat de rebrot de soca. Té l'escorça de color verd-bru, llisa en els peus més joves i estriada i grisenca en els vells. A la tardor, aquest arbre produeix una infructescència en forma de cúpula tancada i espinosa de la qual surten les apreciades castanyes.

Cal destacar el seu valor ornamental, no només per les mil i una formes que pot arribar a adquirir, sinó també per les diverses tonalitats que agafa el seu fullatge a les diferents estacions de l'any, des del verd intens fins al groc, el vermell i el marró. A mesura que va creixent, el tronc té tendència a buidar-se per dins, per la qual cosa esdevé un bon refugi per a la fauna.

Aquesta espècie s'utilitza per a la producció de fusta i castanya que és essencial per celebrar la castanyada, festa popular que es dur a terme la vigília de Tots Sants a Catalunya. Antigament tenia una part simbòlica de comunió amb l'ànima dels morts, donat que mentre es torraven les castanyes, es resava el rosari en record dels familiars difunts.

Figuera de la Finca de les Muralles

Aquesta figuera gaudeix d'excel·lent salut i es manté en aquest indret des de fa molts anys, qui sap si per l'ombra que produeix el seu dens fullatge els mesos càlids de l'any, o bé pels seus fruits. L'escorça presenta poques estries, i al tronc s'hi conserven les cicatrius de les branques tallades temps enrere. La finca rep el seu nom de la muralla exterior de Poblet que delimita la vinya, que gestiona l'empresa Torres. A prop de la figuera es troba la Granja Mitjana, originària de l'època romana i lloc on es van instal·lar els monjos que, al segle XII, van arribar la zona per fundar-hi el Monestir de Poblet.

La figuera és un arbre caducifoli d'escorça llisa i grisenca. Té la copa densa, arrodonida i sovint molt ramificada. Les fulles són molt característiques: palmades i grans, peludes i aspres, de color verd fosc a l'anvers i coriàcies i més pàl·lides al revers. Cultivada des de temps antics, la figuera es torna silvestre amb facilitat en terrenys secs i assolellats amb sòls humits i profunds. Les parts verdes de l'arbre contenen làtex, substància que s'espesseix en entrar en contacte amb l'aire i que pot produir reaccions al·lèrgiques de caràcter lleu si entra en contacte amb la pell.

Antigament, el làtex de la figuera s'utilitzava per quallar la llet, combatre la càries dental i tractar les berrugues.

La figuera va ser una de les primeres plantes cultivades per l'home, fins i tot abans que el blat, l'ordi o els llegums.

Lledoner de Poblet

Creix a tocar del recinte del Monestir de Santa Maria de Poblet, vora la carretera T-700 que va cap a Prades. Es podria haver mantingut en aquest indret per l'ombra que hi aportava quan la gent es desplaçava en carro o a peu. Presenta una gran vitalitat, amb un tronc envoltat per una escorça grisenca amb poques estries. La copa és molt densa de branques, algunes de les quals es creuen entre si. El lledoner està situat a prop de la creu de terme de l'exterior de Poblet, no gaire lluny de la Granja Mitjana.

El lledoner és un arbre que pot assolir grans dimensions. Té l'escorça llisa i de color gris, la copa és esfèrica i les fulles estan acabades en una punta allargada i corbada, amb base asimètrica. Aquesta espècie de fulla caduca té tendència a buidar interiorment el tronc. Produeix uns fruits comestibles i rodons, que primer són verds, i després grocs, blaus i, finalment, negres. És llavors quan ja estan totalment madurs.

La fusta del lledoner, molt flexible, era utilitzada antigament per a la fabricació d'eines agrícoles. El brancatge es destinava a l'alimentació del bestiar, i els fruits, per al consum humà.

Segons la tradició, els pastors feien flautes amb fusta de lledoner i es deia que la seva música espantava els llops.

Cedre del Jardí dels Salesians

L'imponent cedre del Jardí dels Salesians supera els 30 metres d'alçada. Presenta un bon estat de conservació i només són secs els extrems apicals d'algunes branques. S'hi observen les cicatrius de branques tallades en ser malmeses per ventades, fet que provoca un cert desequilibri en la forma de la copa.  Se situa a l'entrada al recinte del Monestir de Poblet, acompanyat d'altres espècies vegetals, dins d'un jardí privat al recinte dels Salesians, gestionat per aquesta congregació religiosa. Al costat d'aquest cedre va existir-ne un altre encara més gran, que va ser arrencat de soca-rel per la forta ventada del 24 de gener de 2009.

El cedre és un arbre de fulla perenne, escorça grisenca, tronc robust i forma piramidal. Les branques neixen del tronc horitzontalment, amb l'extrem inclinat cap a terra. Per diferenciar aquest arbre d'un pi, cal fixar-se en les fulles: en el pi s'agrupen per parelles, i en el cedre ho fan d'una en una, o bé en grupets. Les pinyes d'aquesta espècie són llises i arrodonides i contenen llavors amb una ala membranosa que afavoreix que, en la maduresa, siguin dispersades pel vent.

La fusta de cedre s'utilitza per a fer olis essencials i també per fer encens. Ateses les seves propietats, l'oli essencial de cedre pot ser aplicat en animals com a repel·lent d'insectes.

Xiprers dels Torrents

Del conjunt de xiprers que envolten l'ermita, en destaquen dos situats a la part frontal dreta. El de major dimensions té l'escorça gris i ennegrida, i l'ha perduda en alguns trams. Aquest arbre supera els 20 metres d'alçada, amb la característica copa allargada. L'ermita de la Mare de Déu dels Torrents, copatrona de Vimbodí, té l'origen al segle XV, arran de la troballa en aquest lloc d'una imatge de la Verge. El temple actual data de 1714. Es calcula que els quatre xiprers més grans del recinte es van plantar en aquella mateixa època.

El xiprer, arbre de fusta dura i aromàtica, té un tronc recte envoltat d'una escorça dura d'un color bru o grisenc, esquerdada en els exemplars adults. Té les fulles petites i primes, de color verd fosc, que recobreixen densament les branques de manera permanent. Viu en ambients càlids i assolellats, en zones de precipitacions irregulars. És molt longeu i en alguns casos pot superar els 1.000 anys.

La fusta de xiprer és molt duradora i molt resistent a l'acció de fongs i insectes. Per aquest motiu, tradicionalment s'ha utilitzat per construir vaixells, bigues, portes, taüts i tarimes.

Els xiprer és símbol d'hospitalitat. Antigament, dos exemplars de xiprer al costat d'una casa indicaven als viatgers que allà s'oferia menjar i llit.

Pollancre dels Torrents

Aquest pollancre, o xop, com s'anomena popularment en aquestes contrades, destaca per la seva alçada, de més de 35 metres. Creix a tocar de la llera del torrent i, malgrat tenir alguna branca seca, presenta un bon estat de conservació. Té un perfil allargat, amb un tronc desproveït de branques durant els primers metres i recobert d'una escorça fortament estriada. A la part alta del tronc apareixen branques disperses que donen lloc a una copa esclarissada però amb una amplada força important. Situat a la zona de taules més propera al torrent i a la carretera, aquest arbre és el més alt de tots els que formen el grup d'arbres catalogats de Vimbodí i Poblet, i també un dels de major capçada.

El pollancre té un tronc estret, recte i grisós, dotat d'unes costelles negres que apareixen a mesura que l'arbre es fa adult. La seva copa és, en general, oberta, poc densa i estirada, i es caracteritza per la presència de fulles verdes per les dues cares. A finals de primavera les llavors, envoltades d'una abundant borra cotonosa, donen lloc a una gran catifa blanca en dipositar-se sobre el terreny. És un arbre de fulla caduca, amb peus masculins i femenins diferenciats. A causa de les seves necessitats hídriques, s'acostuma a trobar prop de rius, torrents i indrets amb presència d'aigua. El pollancre és de creixement ràpid i baixa longevitat, ja que rarament supera el centenar d'anys.

La seva fusta és d'un color groc blanquinós, elàstica, molt tova i poc densa, per la qual cosa s'utilitza per a la fabricació de caixes d'embalar, llumins, escuradents i pasta de paper.

Durant molts anys, l'escorça dels pollancres joves s'ha fet servir per combatre el mal de cap lleu, a mode d'aspirina natural.