Sidamon

Sidamon està situat al sector ponent de la comarca del Pla d'Urgell i a 232 metres sobre el nivell del mar. Limita amb el municipis de Bell-lloc d'Urgell, El Palau d'Anglesola, Fondarella Mollerussa i Torregrossa. El seu terme té una extensió de 8,16 Km2. amb conreus de regadiu (cereals, hortalisses, arbres fruiters...) i de secà; així com també granges d'aviram, i bestiar boví i porcí.

La població de Sidamon és d'origen sarraí. Ja en l'any 1079, el “Liber feudorum major”, figura “Aquam vivam que est ultra Cidamundum”, mot híbrid de l'àrab i llatí; aleshores Sidamon i el seu Castell havien estat ja presos per Ramon Berenguer I i adscrits a la diòcesi de Vic (on romangué fins a la fi del segle XVI que passà a Solsona) i, en aquest document els germans Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II, fan donació del territori entre Anglesola, Sidamon i Torregrossa al cavaller Berenguer Gombau de la Casa d'Anglesola, territori que havia constituit durant gairebé un segle el límit de les terres catalanes davant Lleida i on residiren sovint els comtes de Barcelona en les seves empreses contra la ciutat del Segre, Sidamon i el Palau d'Anglesola continuaren en mans d'aquest llinatge fins al regnat de Jaume I. Entre els dos pobles hi havia a mitjans del segle XII, un hospital per acollir malalts i pelegrins.

El 1182 en testar Bernat d'Anglesola lliurarà un reconeixement al monestir de Poblet per a la cura d'aquest hospital. Més endavant, anys abans de 1260, Guillem d'Anglesola, pròxim a ingressar a l'ordre del Temple, vengué el castell i llocs de Sidamon a Hug de Cervià, però la muller d'aquest darrer, Guilleuma, denuncià al mestre dels Templers (1260) que el fill de Guillem, Guillem d'Anglesola, fill menor havia ocupat violentament el castell de Sidamon d'acord amb el seu pare, ja templer.

En el fogatjament del 1358, Sidamon tenia 35 cases i, com el Palau d'Anglesola, pertanyia a l'ordre militar de Sant Jaume de l'Espasa, dins de la comanda de Montalbà. En el fogatge de 1365 comptava amb 30 focs, del cavaller Acard de Mur. Com el Palau, formava part des del 1330 de la vegueria de Tàrrega i el 1373 fou permutat per Enric de Trastàmara, rei de Castella, i passà de l'ordre de Sant Jaume el Comte d'Empúries (cedits pel rei) i tres anys després a Pere Sacalua, fins que el 1405 els hospitalers adquiriren tots dos llocs, amb tota la jurisdicció civil i criminal, dins la comanda de l'Espluga Calva, on romangué fins a la fi de l'Antic Règim.

En els anys de la màxima activitat del bandolerisme a la comarca, Sidamon fou escenari (1587/88) d'un important robatori dut a terme pel cèlebre bandoler lo Minyó de Montellà, un robatori de moneda del Rei, en una de les màximes remeses d'or que Felip II de Castella enviava a Itàlia per als soldats de terços.

Es despoblà després de la Guerra dels Segadors i el 1717 tenia un batlle comú amb Fondarella i amb Bell-lloc (que també iniciaven el repoblament). Zamora afirmà en el seu viatge (1787) que els voltants de Sidamon són ben plantats d'oliveres. S'havia refet en part el 1810, quan en les contribucions als francesos que ocupaven Lleida, Sidamon, hagué de donar 500 quintars de farratges.

La construcció del Canal d'Urgell representà prosperitat per a la població. Es comença a treballar per modernitzar la vila, amb la portada d'aigües, la llum, s'arrangen els camins que uneixen amb els pobles veïns, i en definitiva, s'urbanitza Sidamon.

En els últims anys, s'ha treballat per tal de dotar al municipi de tots els serveis bàsics en bones condicions. S'ha millorat el parc del canal i el poble també disposa d'un parc d'autocaravanes amb tots els serveis. A més, també hi ha una zona de petanca i pícnic.

També cal fer referència a l'entramat social de la gent de Sidamon, on han sorgit tot un seguit d'entitats socials i esportives. Tota aquesta riquesa humana, ben complementada amb l'actiu de instal·lació de serveis i zona industrial, fan del poble un lloc molt acollidor i agradable, que en els últims anys ha experimentat un increment notable de la seva població.