La Selva del Camp

La Selva del Camp és al bell mig del Camp de Tarragona, una zona privilegiada pels seus recursos turístics, a banda dels seus valors turístics culturals, de patrimoni artístic, de medi natural, de folklore o de gastronomia, és un poble de serveis.

La Selva del Camp s'estén des de la plana fins als primers contraforts de la serra de la Mussara. Una tercera part correspon a terrenys muntanyosos encara que d'escassa elevació. El punt més enlairat del terme és el puig d'en Cama, de 717 m, i el principal corrent d'aigua és la riera de la Selva, afluent del Francolí.

El municipi comprèn la vila de la Selva del Camp, que n'és el cap, i les caseries de Paretdelgada i de Sant Pere. El terme gaudeix de bones comunicacions: un ramal uneix la vila amb l'autovia C-14 de Reus a Montblanc, a més d'altres secundàries que comuniquen el municipi amb poblacions com Almoster, l'Albiol, el Morell, Vilallonga del Camp, Constantí, Alcover i Vilaplana. Hi té parada el ferrocarril de Reus a Montblanc i Lleida.

Situada a pocs quilòmetres de Tarragona, Patrimoni de la Humanitat (la Tarraco romana); de Reus, centre artístic i de comerç; de la ruta dels monestirs del Císter (Poblet, Santes Creus, Vallbona de les Monges); de les platges i centre d'oci de la Pineda i Salou (Universal Port Aventura); del Cambrils peixater i gastronòmic; de Valls, la vila dels castells i calçots; de les muntanyes de Prades; del Priorat vitivinícola, etc

La riera de la Selva que neix arran de la confluència de tres barrancs (el de la Font Major, el del Salt i el de Gatellar) al punt anomenat, per aquest motiu, les Tres Aigües, l'ecosistema que conforma és ric en flora i fauna i mereix un passeig (l'antic camí ara s'ha convertit en la carretera que uneix la Selva amb Vilaplana). Al límit del terme s'alcen els Tres Pins, bells exemplars de pinàcies, i, relativament a prop, ja al terme de l'Aleixar, podem contemplar un dels arbres monumentals de Catalunya, l'alzina del mas de Borbó. El municipi disposa d'una xarxa de senders locals catalogada i indicada per als qui vulguin gaudir de l'entorn natural que ens brinda el municipi.

El poble disposa d'equipaments públics idonis per al turisme de congressos; ja que compta amb els espais de l'auditori de Santa Llúcia i el Castell del Paborde, així com el turisme cultural, amb atractius com el propi Castell, la Casa de la Vila, els convents de Sant Agustí i Sant Rafael, els Ponts, el Pont Alt, l'Ermita de Sant Pere del Puig i l'Ermita de Paretdelgada, els escorralons, la creu coberta, l'Església de Sant Andreu Apòstol, les fonts, les torres de la muralla i la xarxa de senders locals.

L'origen del municipi es perd en el temps. Després del romans, durant el domini dels àrabs, la Selva, que es trobava en el pas cap a l'Albiol —segurament el carrer Major és una pervivència de l'antic camí—, devia ser fortificada com a lloc avançat i cruïlla de camins. La toponímia sembla garantir aquesta hipòtesi amb el raval de la Ràpita, és a dir ‘de la Caserna', i amb el carrer de Sensmudanya, on fins el 1538 es mantingué l'edifici de l'Almudaina.

Prop de la Selva, entre el Mas Ripoll i Mascabrers, es lliurà un sagnant combat en el lloc que encara avui es coneix com el coll de la Batalla.

La primera referència documental es troba en la donació dels Montgons, el 1149, on la Selva (Silva Constantina) apareix com a límit. És molt possible que en el moment de la repoblació fos un poblat abandonat i en ruïnes. Segons un document del 1374 devien ser els mateixos repobladors, i no l'exèrcit, els qui devien ocupar el lloc i foragitar els seus pobladors ocasionals, fet que els devia valer exempcions i privilegis.

La carta de poblament del 13 de maig de 1164 fou atorgada per l'arquebisbe Hug de Cervelló, que concedia diverses franqueses i mantenia els pobladors subjectes a la justícia i senyoria de l'Església de Tarragona. En la butlla del 1174 consta com a senyoria de l'arquebisbe, encara que d'altres fonts donen com a senyor el paborde, ja el 1169, en què ho era Ramon de Bages. A la dissolució de la pabordia, l'arquebisbe n'assumí el domini directe fins el 1823.