Roser Capdevila: una vida de dibuixos i paisatges

Si ets d'aquelles persones que van créixer mirant com la Bruixa Avorrida feia la guitza a tres germanes amb gran sentit de l'humor i una bona dosi de picardia… segur que saps perfectament qui és la Roser Capdevila! Il·lustradora incansable, narradora de mons màgics i mare (literal!) de Les Tres Bessones, la Roser és una d'aquelles persones que ha deixat empremta a la infància de molts catalans…

Des de femturisme.cat, hem tingut la sort de poder-la entrevistar per descobrir no només quins són els seus racons preferits de Catalunya, sinó també la seva visió més tendra i emotiva del nostre país. Amb ella, viatgem per paisatges, records i emocions —i sí, no descartis que alguna Bessona tafanegi per aquí mentre la Bruixa remuga pel fons…

Dibuixant d'històries i paisatges, Roser Capdevila comparteix amb nosaltres els llocs i les vivències que l'han marcat.

Quin és el teu racó preferit de Catalunya? 

Buf… és que n'hi ha tants! Hi ha tants racons que m'agraden… Des del Montseny fins al Delta, passant pel Pirineu. La veritat és que no sabria dir un lloc concret.

M'agradaria molt poder-ne dir només un, però és que al llarg dels anys he recorregut gairebé tota Catalunya i hi ha molts llocs realment preciosos.

Per exemple, el Pla de Lleida… hi ha moments que és espectacular en funció de l'època de l'any, de la llum, dels núvols… Hi ha instants que són màgics, i el mateix paisatge, un altre dia, et pot semblar completament diferent.

El Pla de Lleida ofereix paisatges canviants i sorprenents al llarg de l'any. A primavera, pobles com Aitona s'omplen de flors rosades; a l'estiu, els camps de cereals dominen l'horitzó.

Hi ha algun lloc de Catalunya que et porti records d'infància?

Jo soc barcelonina, i de petita no m'havia mogut mai gaire de l'entorn de la universitat.; però un estiu, uns amics —uns parents, de fet— em van convidar a passar uns dies en un lloc on ells estiuejaven: una petita població del Penedès, Sant Joan de Mediona.

Allà vaig descobrir un món nou per mi: els camps de blat, amb aquell color daurat tan intens, les nits plenes d'estrelles…

Recordo especialment aquells camps daurats, que semblava que no s'acabaven mai. I quan feia vent, ballaven d'una manera tan bonica… És una imatge que se m'ha quedat gravada per sempre, com si fos un quadre de Van Gogh.

Sant Joan de Mediona és un poble envoltat de vinyes i boscos, amb rutes a peu o en bici i un ambient ideal per desconnectar.

Quina experiència o tradició catalana creus que tothom hauria de viure almenys un cop?

La Patum de Berga em va fer plorar d'emoció. És una festa tan intensa, tan diferent… El ball de l'Àliga em va captivar: la música solemne, l'ambient a la plaça… em va arribar molt endins. Em van caure les llàgrimes.

La Patum és una festa centenària de Berga, celebrada per Corpus, i declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO. Foc, gegants i emoció pura. No us podeu perdre el ball de l'Àliga!

Si haguessis de recomanar una sola cosa a qui visita Catalunya per primera vegada, quina seria?

Bé, mira, jo com a barcelonina et diré una cosa: Barcelona és una ciutat molt interessant. Té edificis únics i una arquitectura molt variada, com per exemple el monestir de Pedralbes, una autèntica joia.

Barcelona té racons preciosos: el barri Gòtic, el Raval… Té una mica de tot. Quan tinc visitants a casa, sempre els porto a passejar per la meva ciutat.

Jo estimo molt la meva ciutat, perquè és casa meva.

I després, si tenim més temps, també és molt interessant pujar a Montserrat i, si encara tenim més dies, doncs els faig voltar per tot Catalunya, perquè sempre hi ha llocs interessants i bonics per descobrir.

El monestir de Pedralbes és un dels millors exemples de gòtic català. Montserrat, amb el seu monestir i les formes úniques de la muntanya, és un símbol espiritual i natural de Catalunya.

Quin racó de Catalunya encara tens pendent de descobrir? 

Suposo que n'hem visitat molts de llocs. Amb el Joan, el meu marit, hem recorregut Catalunya de punta a punta.

Ara ja no podem anar tan lliurement com abans, perquè se'ns ha caducat el carnet de conduir. Ara depenem de les nostres filles, però si els diem que volem anar a algun lloc, estic segura que ens hi portaran.

Tot i això, crec que més o menys ja ho hem vist tot. Potser em deixo algun lloc important, no ho sé… Però sincerament, no t'ho podria dir amb seguretat.

Com va sorgir la idea de crear Les Tres Bessones?

Tot va començar una mica per casualitat, un dia, la Mercè Company, que és escriptora, i jo ens vam trobar aturades en un semàfor en vermell a un carrer de Barcelona. Totes dues anàvem amb moto. I em va dir: “Escolta, Roser, tu tens tres bessones… Podríem fer uns contes!”

I així va començar tot.

Al cap de poc va venir a casa, va parlar amb les nenes —que en aquell moment ja tenien deu anys—, i vam començar l'aventura de Les Tres Bessones.

Mai ens hauríem imaginat que arribaria tan lluny com ha arribat.

Quina creus que és la clau de l'èxit de Les Tres Bessones?

No ho sé perquè, quan les dibuixava, mai m'hauria imaginat que arribarien tan lluny, que travessarien tantes fronteres. I no cal ni parlar de la sèrie…
La sèrie s'ha emès arreu del món!

No sé gaire bé com explicar-t'ho, el que sí que sé és que he intentat treballar de costat amb els guionistes i els animadors, que són els que donen moviment als personatges. Hem treballat tots plegats, com un equip.

Al final, vam fer una sèrie de 104 episodis de mitja hora cadascun, i encara avui es poden veure, si els busques per internet.

Després d'aquesta estona divertida i propera amb la Roser, no podem evitar somriure pensant en tot el que ha compartit. Amb la mateixa calidesa amb què dibuixa, ens ha parlat de la seva terra amb ulls brillants i memòria viva.

La seva mirada sobre Catalunya és tan ampla com la seva creativitat, i ens confirma una cosa: que la màgia de les Tres Bessones no s'acaba quan s'apaguen els crèdits… continua viva en cada record, en cada racó i en cada aventura que encara ens espera. I si mai us trobeu amb la Bruixa Avorrida pel camí, no us espanteu: feu-li un bon somriure, perquè segurament us està a punt d'enviar a una aventura que ni us imagineu!