Les Aurores Boreals, un espectacle inusual a Catalunya
Les aurores boreals són un fenomen realment extraordinari i molt inusual a Catalunya. Tant és així que l'últim testimoni gràfic i documentat que es recorda va ser durant la Guerra Civil. Aleshores, una nit de l'any 1938, La Vanguardia destacava que, a Barcelona, es va albirar el cel nocturn amb un color vermellós molt estrany. Les creences populars d'aquell moment, fruit del desconeixement, van fer pensar que es tractava d'un bombardeig de la Guerra Civil espanyola. Aquest mateix fenomen, aquella nit del 38 a Madrid, s'havia pensat que es tractava d'un incendi forestal que cremava als entorns de la ciutat i que, per això, el cel tenia aquell color vermell de nit.
Actualment, per sort, tenim molts més coneixements, eines i tecnologia per poder veure (i preveure) les aurores boreals, sobretot a les zones on és més habitual, és a dir, a les latituds nòrdiques o australs (pròximes al Pol Nord o al Pol Sud). Ara bé, és cert que encara, de vegades, hi ha elements i moments impredictibles que ens guarden alguna sorpresa com va ser la nit de l'11 de maig.
Com es formen les aurores polars?
Aquella nit va venir precedida d'una enorme deflagració solar. Quan es desprenen grans quantitats de massa coronària, al cap d'unes hores ens arriba a la Terra una gran quantitat de radiació solar. Habitualment impacta contra el camp magnètic del nostre planeta, que ens protegeix d'aquesta radiació i tempestes solars. Sense aquest escut, la vida a la Terra seria pràcticament impossible.
Quan la tempesta solar entra en contacte amb el camp magnètic de la Terra, provoca la reacció de certes partícules de l'atmosfera, principalment d'oxigen i nitrogen a altituds d'entre 80 i 150 quilòmetres. Aquesta reacció, fruit de la col·lisió, provoca un procés de ionització que fa que els àtoms emetin llum en determinades freqüències, sobretot verdes i vermelles.
Les aurores boreals es mesuren amb un índex que s'anomena KP, amb el qual s'indica un grau d'intensitat d'una forma similar a com ho fem amb els terratrèmols segons l'escala de Richter, ja que l'escala KP també va del 0 al 9. La majoria de nits, l'índex es mou entre els valors KP1, 2 o 3 i només algunes nits puntuals de cada temporada s'arriba a nivells 4 o 5 quan hi ha una major intensitat solar. Certament, és molt poc freqüent que aquest índex arribi a valors de 8 o 9, que són els que vam tenir aquell 11 de maig.
Quan hi ha tempestes moderades que passen un cop o dos a l'any, com a molt es poden arribar a veure les aurores boreals fins a latituds com Escòcia o al sud de Noruega, Suècia i Finlàndia. Molt excepcionalment aquestes aurores boreals es poden veure més al sud, però la nit de l'11 de maig realment va ser una d'aquestes ocasions, ja que es van poder albirar aurores en llocs tan poc freqüents com als Alps, Països Baixos, però també al sud d'Europa, aquí a Catalunya, al País Valencià i a les Illes Balears, o fins i tot més al sud, als observatoris astronòmics de les Illes Canàries que es troben a només 20 graus de latitud Nord.
Per això, aquesta va ser una situació molt extraordinària que passa un cop cada 50 o 100 anys. De fet, segons la NASA, aquesta tempesta solar es pot catalogar com una de les més potents dels últims 150 anys. I el testimoni gràfic així ho constata, ja que es van poder fotografiar en llocs tan a prop dels tròpics com les Illes Canàries o Namíbia, que estan a només 20 graus de latitud respecte de l'equador.
En aquest context, l'experiència del fotògraf Sergi Boixader ens ofereix una perspectiva única sobre aquest fenomen natural. Amb la seva càmera a mà, va documentar aquella nit extraordinària, proporcionant-nos imatges impactants i testimoniant una de les aurores boreals més notables que s'han vist mai a Catalunya.
Els següents paràgrafs narren la seva aventura fotogràfica, des del descobriment fortuït de l'aurora fins a l'emocionant documentació del fenomen en diferents punts del territori.
La sort d'estar despert!
L'experiència d'aquella nit va ser totalment fortuïta, casual i no buscada. Durant el matí del divendres, havia vist alguns missatges d'astrònoms i astrofotògrafs que comentaven aquesta gran ejecció de massa coronària del Sol. En cap cas, però, comptava que es pogués arribar a veure aquí a Catalunya, per la qual cosa no tenia cap intenció d'anar a fotografiar cap lloc de nit.
Tot va ser una casualitat ja que aquell dia me'n vaig anar a dormir tard després de veure el programa Eufòria de TV3. Quan ja eren pràcticament les 2 de la nit, per aquelles casualitats de la vida, obro el Twitter i veig a molts perfils de gent amb fotografies d'aurores boreals a llocs fins i tot més al sud de casa nostra: a les Muntanyes de Prades, al País Valencià, a les Illes Balears. Veient aquestes imatges més al sud, s'havia de provar sort. La prova del cotó definitiva va ser la webcam astronòmica del Montsec que es veia totalment vermella per la llum de les aurores. Feta la prova del cotó, vam agafar el cotxe i ens n'anem cap a l'indret més icònic de la nostra zona: el Pedraforca.
Les aurores realment es veuen així?
Eren quarts de 3 del matí i tenia molt poca esperança de poder captar res amb la càmera, ja que durant el trajecte pujant per la C-16 el cel es veia totalment fosc i negre. Això explica que les fotos de les aurores boreals fossin molt diferents de l'experiència vista a ull nu. La càmera és capaç de captar molta més llum i color en la foscor que els nostres ulls, que gairebé només apreciaven les aurores com si fos contaminació lumínica i, com a molt, com uns petits filaments com si fos una bandera o una cortina sempre en direcció Nord.
La sorpresa al primer clic de la càmera!
Un cop vam arribar als peus del Pedraforca i vam plantar la càmera, vam fer la primera foto. L'impacte va ser majúscul: en veure aquella vermellor a la foto resultant. La sorpresa va ser encara més bèstia quan vaig poder fotografiar les aurores darrere del Pedraforca perquè aquesta muntanya, vista des de Saldes o Maçaners, no té ni una orientació Nord (que és cap on hem de mirar per veure les aurores boreals).
Canvi de plans
Al cap d'una estona d'haver fotografiat les aurores des del mirador del Pedraforca, vam provar sort des d'un altre punt que tingués una orientació 100% mirant cap al nord. Com que el temps corria molt de pressa i ja eren quarts de 4 de la matinada (i al maig la claror del dia ja s'intueix a partir de les 5 del matí), l'única opció era anar a un lloc on s'hi pogués arribar en cotxe i amb un horitzó més o menys clar i sense muntanyes que tapessin la perspectiva. Només podíem anar a un indret, que és el Pla d'Anyella i el Coll de la Creueta.
Aquest punt, entre el Berguedà, el Ripollès i la Cerdanya, tenia una perspectiva impressionant, ja que es veia tot l'horitzó nord net, i es podien apreciar els feixos de llum que generava l'aurora boreal, com si es tractés d'una cortina al cel. A ull nu, però, semblava més aviat contaminació lumínica dels pobles de la Cerdanya o d'Andorra.
Un cop fetes les tres o quatre fotos de rigor, vam optar per fer un timelapse, és a dir, una successió de fotos de la càmera per poder captar aquest moviment amb la càmera ràpida, ja que en una sola foto fixa era difícil d'apreciar el desplaçament de l'aurora.
Hi haurà una segona oportunitat?
L'endemà molta gent es va despertar veient les imatges de les aurores boreals a les xarxes i lamentant-se de no haver-les pogut contemplar. Per això, molts van intentar provar sort la nit següent. En el meu cas, també vaig tornar a intentar-ho, aquest cop des de la vall de la Cerdanya i, més tard, al Cap de Creus.
Malauradament, la meteorologia ja no ens va acompanyar i els núvols van fer bastant la guitza. Únicament vam apreciar una mínima lluentor vermellosa darrere de les muntanyes de la Cerdanya, pràcticament imperceptible, i amb un núvol de tempesta al davant. Possiblement sigui la foto que voldrem repetir, qui sap si a la pròxima ocasió, ja sigui d'aquí a 1 any, 10 anys, o bé la pròxima generació que ho vegi d'aquí a 100 anys. Això només el temps (i el Sol) ho dirà!
Mentrestant, podeu gaudir de les fotos del Sergi a Pictostock.
