Palau Güell Barcelona
El Palau Güell és una de les joies més amagades d'Antoni Gaudí. Després de diverses restauracions, el maig del 2011 va tornar a obrir les seves portes. Des de llavors, els visitants tenen l'oportunitat de redescobrir els secrets d'aquest encàrrec de joventut de l'arquitecte que conté l'essència de tota la seva obra posterior.
El palau és un dels edificis que se situa en l'origen de l'arquitectura art noveau a escala mundial. Es tracta d'un dels immobles de nova planta que Gaudí va poder acabar, i el millor conservat, ja que no ha patit mai modificacions essencials. Per això, no és excessiu afirmar que es tracta de l'edifici més genuí de l'arquitecte.
Des del 1945 l'edifici és propietat de la Diputació de Barcelona, que n'ha fet possible la seva conservació, la preservació i la difusió. L'any 1984 va ser inscrit a la llista del Patrimoni Mundial per la UNESCO pel seu valor universal i excepcional.
L'immoble, que es va construir entre els anys 1886 i 1890, fou l'habitatge particular de l'empresari Eusebi Güell, la seva dona Isabel López i els seus deu fills. El palau fou fruit de la relació d'amistat i d'admiració mútua entre Gaudí i Eusebi Güell, un dels homes més rics i cultivats en aquella època. Güell va donar a Gaudí l'oportunitat d'iniciar la seva trajectòria professional i de desenvolupar el seu talent artístic.
Aquest palau urbà destaca per la seva concepció innovadora de l'espai i per les formes expressives i imaginatives, així com pels materials nobles tradicionals que s'hi van utilitzar, com: la pedra, el marbre, la fusta, el vidre, el ferro forjat i altres metalls.
Bona part de la pedra calcària que trobem tant a l'interior com a l'exterior de l'edifici procedeix de les canteres que eren propietat d'Eusebi Güell a les costes del Garraf.
A la façana principal ja trobem elements que expressen la volguda ruptura de Gaudí amb l'arquitectura del passat. En destaquen la dimensió de les portes d'entrada, així com la doble obertura de façana en forma d'arcs catenaris (és a dir, que segueixen la corba traçada per una cadena suspesa entre dos punts). Els arcs estan tancats per una reixa de ferro forjat cargolada i disposada de manera tal que permet veure l'exterior des de dins mentre que dificulta la seva visió interior des de fora.
Un dels espais més emblemàtics del conjunt és la cavallerissa que es troba al soterrani i que alhora fa les funcions de fonament de tota l'estructura. El murs de càrrega han estat substituïts per grans pilars, amb capitells de maó en forma de bolet i sense revestir.
L'interior gira al voltant del saló central, al qual s'accedeix a través de la planta noble i que està cobert per una singular cúpula parabòlica perforada que permet l'entrada de llum i que dona l'aparença d'una constel·lació.
Aquest saló fou concebut, principalment, com a lloc de celebració d'actes socials i culturals. Podia esdevenir també, però, lloc de culte religiós, ja que disposa d'una capella amagada rere unes portes, amb plafons decorats pel pintor Aleix Clapés.
Durant els anys que hi va viure la família Güell l'orgue va ser l'instrument que va cobrar més protagonisme. Per aconseguir la profunditat de so desitjada, la ventilació i els tubs es van disposar quinze metres més amunt del teclat, sota la cúpula.
Per últim, cal parlar d'un dels punts més espectaculars del palau: el terrat, amb l'agulla central sobre el saló envoltada de quatre àmplies obertures parabòliques que s'obren en busca de la llum natural.
Sobre el terrat emergeixen vint xemeneies en què Gaudí per primera vegada va transformar els fumerals de les llars de foc i els conductes de ventilació tradicionals en escultures màgiques i policromades, amb bases, troncs i capellets de formes insòlites i originals. En la majoria d'elles, es pot apreciar com per primera vegada Gaudí va utilitzar la tècnica del trencadís.
Fotos: Sergi Boixader
