La Flama del Canigó a Catalunya

La Flama del Canigó és un ritual cada vegada més arrelat i popular dels Països Catalans. És una barreja amb la celebració de Sant Joan, per evocar la identitat comuna i com a mostra de  germanor entre tots els territoris de parla catalana. La Flama del Canigó és la culminació i celebració d'una festa ancestral vinculada al solstici d'estiu.

El foc de la Flama del Canigó no s'apaga mai. Durant tot l'any resta al Castellet de Perpinyà  fins que, cada 22 de juny,  és portat al cim del Canigó. Al punt de mitjanit del 22 al 23 de juny, la Flama del Canigó, es renova al cim d'aquesta muntanya del Pirineu català i centenars de voluntaris i Equips de foc la reben per distribuir-la, després, arreu dels Països Catalans, seguint diverses rutes per tal d'encendre les fogueres de la nit de Sant Joan. Així comença, any rere any, la peregrinació d' El foc de la Flama del Canigó.

El repartiment

Els centres de repartiment són poblacions concretes, on d'altres poblacions properes s'acosten a recollir la Flama del Canigó. Després, l'arribada als diferents llocs de destí, es fa mitjançant els anomenats “Equips de foc”, de les més diverses maneres: en cotxe, en bicicleta, a peu…, i també guiades per entitats esportives, excursionistes, culturals o veïnals. Tot això ho fan per un seguit de rutes, dites principals, per on els Equips de foc transporten la Flama des del Canigó fins a la seva població. Escampant-la, tot sovint, en nous itineraris.

L'arribada de la flama

La Flama que és l'essència d'aquesta celebració, arriba a les poblacions en torxes o quinqués i es diposita en gresols abans de que encengui les respectives fogueres. Cada població organitza la rebuda de la Flama a la seva manera, però compartint uns elements comuns i es llegeix un missatge per recordar el motiu de la iniciativa.  Arribada la Flama, la foguera esdevé l'espai de trobada del veïnat on celebrar conjuntament el solstici. La Flama del Canigó és rebuda a més a més dels ajuntaments, pel Parlament de Catalunya, consells comarcals i entitats culturals i esportives de tot el territori.

Pràctiques i creences màgiques

Hi ha un gran nombre de pràctiques i creences al voltant d'aquesta Diada que són gairebé de caire màgic. Aquestes practiques, prenen vigència la nit i la matinada de Sant Joan. En alguns llocs, es fa ús d'unes herbes determinades; es ballen danses, es canten cançons i es reciten versets. Són pràctiques que es fan al voltant del foc o damunt les seves cendres; peticions i desigs; invocacions i conjurs; l'ús d'una aigua concreta i de la rosada. També hi ha menjars diversos -les coques i altres dolços-; vins i licors; ofrenes, cerimònies profanes i religioses com processons i comparses; oracions; aplecs; juguesques. En resum: una gran diversitat d'actes màgics al voltant de les fogueres.

Les normes

Abans però, si voleu participar, és imprescindible comptar amb l'autorització municipal que haurà de ser lliurada per escrit. De totes les normes trobareu indicacions concretes a la web de Omnium Cultural que és qui fa aquest paper vertebrador des de fa anys i on trobareu fins i tot, indicacions per fer, com cal, una bona foguera. Al web www.flama.cat trobareu també els formularis per poder-hi pujar tot i que sempre es dona prioritat als Equips de foc,

Una mica d'Història...

Aquest ritual va començar l'any 1955 per iniciativa de Francesc Pujades, un veí d'Arlés de Tec. Ell es va inspirar en el poema «Canigó» de Mossèn Cinto Verdaguer. Va tenir la idea d'encendre els focs de Sant Joan al cim de la muntanya i repartir-ne la flama arreu. Aquest costum es va anar estenent  ràpidament i el 1966 el foc va passar, per primera vegada,  la frontera i va arribar a Vic. Eren èpoques difícils i de clandestinitat però  la tradició es va anar escampant per tots els territoris de parla catalana arribant fins al País Valencià com a símbol de pervivència de la cultura del país. 

La flama, a les poblacions, s'apaga en acabar-se la revetlla, però continua cremant al Castellet de Perpignan i present, sempre, als nostres cors.