Una ruta de conte, les terres dels minairons

Qui són els minairons?

Els minairons són uns éssers menuts similars als elfs i de caràcter entremaliat. Sovint llueixen una barba i porten una barretina vermella, tot i que es diu que tenen un aspecte indistingible a causa de la seva dimensió. Aquests també reben el nom de manairons o menairons, segons la zona geogràfica.

Es mouen, habitualment, en grup i realitzen diverses formes. Aquests es poden trobar als recipients on els guarden els seus amos (en un canut d'agulles, a l'interior d'ampolles,...), o bé, per les muntanyes i els seus indrets durant la nit de Sant Joan, com coves o espais on floreix l'herba menaironera ja que els minairons es poden collir d'aquesta planta la nit de Sant Joan quan brilla la lluna vella.

Els minairons es caracteritzen per ser uns ésser fantàstics i molt treballadors que presenten un comportament dual. Per una banda beneficien al seu propietari a l'hora de realitzar tasques i, per l'altra, castiguen a aquest si no els atribueix prou feina.

Es diu que al Pallars tenien una ampolleta amb centenars de minairons que quan els obrien només repetien “Què farem? Què direm?”.

Antigament, quan a alguna masia del Pirineu li anava bé les coses atribuïen la seva fortuna i sort als minairons ja que creien que els amos del mas posseïen un canut d'agulles amb aquests éssers al seu interior.

Els tarters de rocs

La ruta l'iniciarem a la localitat de La Guàrdia d'Ares. Molt proper a l'entrada del poble, ubicats al bosc de l'Obaga de La Guàrdia, s'hi troben uns tarters de rocs (devessalls de pedres).  Aquests tarters són un dels testimonis que resten avui dia que proven la increïble força dels minairons. Segons les llegendes, foren ells, els que van formar-lo amb pedres grosses i poc mòbils i pedrusques.

Aquesta tartera de rocs, com ja s'ha dit, fou construïda pels minairons per ordre del mosso de l'hereu de la Borda del Feu de La Guàrdia d'Ares, el Ton, quan aquest per tafanejar què guardava el canut d'agulles que contenia els minairons va obrir-lo, tot i les advertències del seu amo. Els minairons, conseqüentment, li van començar a exigir feina i ell els ordenà, de manera imprevista, que agafessin tots els rocs que trobessin i els atarteressin a l'altre cantó del barranc de la masia del Feu, on es troba actualment.

A tan sols 12 minuts de La Guàrdia d'Ares es troba el nucli de Taús. En aquest indret s'hi ha localitzat en una zona planera del mig del bosc una estranya i inexplicable tartera. Es creu que també fou obra dels minairons, després que algú els alliberés i els hi ordenés aquesta feina amb la finalitat de salvar la vida. A més, també fou a Taús, segons com narren les llegendes, on visqué l'últim moro del país.

Cal dir que tots els espais i punts que es descriuen en aquesta ruta estan il·lustrats amb murals de ceràmica.

En alguns indrets els minairons estan molt lligats amb les tradicions nadalenques, com el Tió.

El dolmen de Biscarbó

El següent poble que visitarem és el municipi de Biscarbó al qual s'hi accedeix per la carretera LV-5134. Als Pirineus, i concretament a Les Valls d'Aguilar, la llegenda dels minairons no és l'única que hi persisteix.

A Biscarbó, per exemple, s'explica que el dolmen que hi ha a l'Obac, conegut també per a la gent del poble com la Llosa del Corralet, indica el punt en el qual hi havia enterrat un rei d'Anglaterra que havia mort en una gran guerra que tingué lloc al terme d'aquest poble.

Es diu que moltes persones han arribat a Biscarbó per a visitar el dolmen i desenterrar un tresor que, segons ells diuen, sembla que es troba amagat just a sota el dolmen.

El dolmen de Biscarbó es troba al cim del serrat. Per arribar-hi cal agafar l'antic camí que comunica amb la localitat de la Torre. Des d'aquest punt es pot gaudir d'una vista panoràmica del Cantó i al seu interior encara s'hi poden veure alguns fragments de ceràmica.

Antigament, els dolmens s'entenien com a cabanes similars a les dels moros ja que la gent no entenia com es van poder bellugar aquestes grans pedres. Com que en aquelles èpoques els moros eren molt temibles i se'ls hi atribuïa una gran força, creien que aquests ho havien pogut col·locar fàcilment.

El misteri de les Encantades

El proper poble que compon la ruta és Castellàs del Cantó. En aquest poble podrem conèixer qui eren les Encantades, uns altres éssers fantàstics relacionats amb l'aigua.

Castellàs és un nucli que es troba drenat pel riu de Castellàs. Per aquest mateix motiu és probable poder trobar-se alguna Encantada, únicament, la nit de Sant Joan pels boscos d'erms, arbustos i pins que hi predominen.

Tanmateix, per a reconèixer aquests personatges heu de saber que les Encantades, concretament, eren dones molt i molt menudes que passaven els seus dies amagades al fons dels tolls d'aigua, exceptuant la nit de Sant Joan que s'atrevien a sortir dels bassals. Aquestes deixaven els tolls durant una nit per rentar roba que  estava molt ben valorada per la gent del poble, ja que era com un tresor. Es diu que qui aconseguia una peça de roba de la bugada de les Encantades s'assegurava, doncs, evitar la misèria a casa seva.

Les altres llegendes, Argestues i Noves de Segre

Per acabar la ruta i descobrir el que resta d'aquest món llegendari realitzarem una última parada a les localitats de Noves de Segre i Argestues. El petit llogarret d'Argestues, també conegut localment com a Argestugues, es troba situat a la vall del riu Pallarols. Hi podem visitar l'església de Santa Coloma d'Argestues, modificada des del romànic.

Les llegendes són uns instruments que ens permeten recordar fenòmens que no tenen una explicació raonable i lògica. Aquestes s'han anat transmetent, en el temps, de generació en generació la qual cosa ha permès que, avui dia, aquestes explicacions humanes ens hagin arribat fins a nosaltres. D'aquesta manera s'explica, per exemple, la formació de les muntanyes dels Pirineus.

Diu la llegenda que Déu va decidir que el món planer que existia fins llavors seria abrupte. Així doncs, agafà un sac ple de rocs i els llençà allà on li semblà. El sac pesava tant que, finalment, es trencà i totes les pedres van anar a parar al mateix lloc, entre l'Atlàntic i el Mediterrani. Així doncs, conten que aquells rocs van esdevenir la creació de les muntanyes dels Pirineus.

Com s'ha vist, Les Valls d'Aguilar compta amb un gran nombre d'aquestes narracions que expliquen les històries d'éssers fantàstics o fenòmens estranys.